La fi del vot captiu

Les darreres eleccions generals ens han portat moltes noves en l’àmbit polític, però crec que una de les més importants, i que ha passat bastant desapercebuda, és que s’han acabat els «vots controlats», és a dir, la gent que per damunt de tot sempre donava la seva confiança a aquests, independentment de la tasca feta al govern o a l’oposició pels seus.

És una evidència que avui són pocs els que «no canvien» el seu suport electoral en funció d’una fidelitat que ha caigut a mínims insospitats només fa uns anys, però és que a més, això no solament es produeix en determinats col·lectius, sinó que és un fet amb una incidència imparable, no respectant res, ni el que fins avui ha estat una línia difícil de traspassar, on el tema ideològic va perden cada cop més influència.

Les dades objectives dels resultats de la darrera consulta, posen de manifest que el transvasament de vots a les diferents opcions ja no té límits, i així podem veure que ciutadans que en el seu moment apostaven per opcions progressistes, ara juguen a favor de partits conservadors, com un fet lògic i normal.

Segurament el que refereixo és una conseqüència a la majoria de societats democràtiques modernes, a on a més l’ingent volum d’informació i «manipulació», arribat el cas, són variables que haurien de tenir-se en compte si es volen evitar sorpreses imprevistes, no fruit de la lògica vigent fins a la data.

El tema que pot comportar variables de tota mena, a més, es fa també evident en les mateixes consultes demoscòpiques, les enquestes, on res del que surt després, en la majoria d’ocasions, té poc a veure amb la realitat.

Certament, la lectura de tots aquests canvis es fa complicada i difícil d’analitzar si no es va molt més lluny que l’exclusiu exercici del dret electoral de la ciutadania, perquè, en tot cas, el vot només és una conseqüència de moltes variables que es van «cuinant» al llarg dels mesos que passen entre elecció i elecció.

També sembla evident que la majoria ja no solament valora la confiança personal, sinó que a més exigeix resultats concrets que reflecteixin els seus propis interessos personals, i per tant, la suposada fidelitat es veu superada per un pragmatisme evident que el que vol és conèixer què passarà en el seu futur, en funció de quins siguin els líders polítics per portar-ho a terme.

Es fa difícil, cada cop més, conèixer les diferències entre les diferents opcions partidistes, qüestió que també suposa tot el que esmento, doncs el que és real i pràctic, és que gaudir del poder no garanteix l’execució de determinats compromisos, no solament per les pressions d’uns i altres, sinó, sobretot, per una globalització que no es pot deixar de costat ni amagar. En definitiva, estic segur, que cada nova trobada electoral suposarà novetats imprevisibles, si realment no s’és capaç d’oferir fórmules possibles i viables a l’hora de publicitar que en campanyes electorals, en moments, cada cop més complicats, per una ciutadania que rep milers de noves de tota mena, i que cada cop sabrà «llegir» des del seu propi interès personal i no en funció d’un conglomerat ideològic que només quedarà per la història, però lluny de la feina diària. El cansament per les propostes inviables, encara que desitjades, és el referent obligat a tenir en compte, si realment s’està per buscar sortides a un món tan complicat com el que ens ha tocat sobreviure.