Diu la dita que com més serem, més riurem. No parlo de fer una orgia, sinó d’independentisme, que per a molts és el mateix però en política. Ara veureu quina comèdia tinc a casa. Jo, ja ho sabeu, sóc un andalús independentista. La dona, que em prohibeix que digui el seu nom, li direm Itziar, com podeu veure, és basca. I la sogra és de Lleó. Doncs ara imagineu una taula de Nadal entre un groc, una basca i una castellano-leonesa. Amaniu la tendra escena familiar amb l’Yzaguirre de la Dow i el vi de la Repsol. Seré prudent a l’hora de descriure les nostres converses: volen moto-serres en marxa d’un costat a l’altre de la taula. Com que la dona és de Biscaia, les atura al mig amb una mà mentre xucla el cap d’una gamba cridant: «¡Que estoy muy loca!»
Divendres, quan vaig sentir per la ràdio la notícia que el regne de Lleó es vol separar del de Castella em vaig fregar les mans i vaig cridar a la sogra no sé què de la Carme, perdó, del Karma. Ara, a més a més d’Euskadi, Catalunya i Lleó, el que volem també és independitzar-nos els uns dels altres, la dona de mi, jo de la sogra i l’Itziar de la mare, però tenim l’estat nadalenc que ens ho impedeix.
Les nostres converses cada dia pugen més de to i m’he atrevit a suggerir-li a la sogra que el que haurien de fer els lleonesos és un referèndum per saber quants estan a favor de sortir de Castella. Ella se n’ha anat rondinant cap a la cuina a rentar els plats. Jo he continuat amb la conya cridant «separatistes!» «rompespañas!» fins que l’he vist mirant-me de fit a fit amb el davantal, cara d’odi i, a les mans... un pot de Fairy.