Carta Dominical
No a la violència
Arquebisbe de Tarragona
Acabem de començar un nou any i convé que estigui impregnat per un desig de pau. Amb tot, els conflictes bèl•lics s’han mantingut en diversos indrets del planeta i en d’altres han romàs de manera soterrada, com si ja no fossin notícia. Les morts de persones per assassinat o massacre conformen una trista llista de víctimes innocents que són carn de canó de guerres que mai no van desitjar. Els brots de violència al carrer del passat mes d’octubre, amb motiu de la sentència del procés, ens van esfereir a tots. La violència anomenada de gènere especialment contra les dones per raons sentimentals o sexuals provoca desenes de víctimes cada any. Els naufragis en el Mediterrani, molts d’ells induïts per una Europa que mira cap a una altra banda o per gent sense escrúpols que són botxins dels qui moren d’esperança, s’han multiplicat. Amb tot, Europa continua malmetent la seva ànima, pensant només en ella mateixa, sacrificant energies al vedell d’or de l’economia especulativa, vivint en l’excitació buida del fruir en el dia a dia, convertint la construcció de l’home espiritual en una recerca capriciosa d’espiritualitats evanescents.
Mentrestant, hi ha un grau molt alt de violència en el nostre món. La violència és filla de l’odi, del desig d’agredir. La violència, com la riquesa, no té aturador. Com més la practiques, més sang vesses. I com més violent ets, més justificacions necessites. La violència, encara que sembli cega, no ho és. Sempre demana una explicació. Una acció violenta s’ha de cobrir amb un argument, un raonament, un sentiment, un projecte. Tanmateix, en el fons, la violència és el triomf del propi «jo», ara convertit en un petit ésser omnipotent, amo de la vida i de la mort, senyor de l’arma mortífera que serveix per afirmar-se a si mateix i «passar» a la història. El violent és una persona que, en darrer terme, necessita ser «algú» i imposar-se a l’altre fins a destruir-lo sense pietat.
La violència no és lluny de nosaltres. Hi convivim, la tenim a l’abast, la sang ens pot bullir en qualsevol moment i podem caure en una espiral de conseqüències imprevisibles. No menystinguem la violència, cap tipus de violència, ni tan sols la verbal: Jesús mostra la gravetat de l’insult i de la maledicció fent mereixedor de l’infern el qui els practica (vegeu Mt 5,22). No justifiquem la violència quan algú la defensi. Defensar la violència només es pot fer en nom de l’odi, i l’Evangeli que nosaltres prediquem és un Evangeli de perdó. Per això, tenim una responsabilitat com a cristians.
L’Evangeli ens convida a apostar pel bé i per la pau, que és «el camí d’esperança davant els obstacles i les proves», com afirma el papa Francesc en la Jornada de la Pau d’enguany. La pau esdevé camí d’escolta fonamentat en la solidaritat, en la fraternitat i en la memòria, que evita de cometre els mateixos errors i, al mateix temps, esdevé «l’horitzó de l’esperança», diu el Papa. Perquè «moltes vegades, en la foscor de guerres i conflictes, el record rebut d’un petit gest de solidaritat pot inspirar també opcions valentes i, fins i tot, heroiques». Amb aquest desig, molt bon any nou a tots!