Record i esperança

Encetem un any numèricament rodó: 2020. Fins i tot la música, al pronunciar-lo sona bé. La lletra ja és un altre assumpte. Faig meus els desitjos del poeta romà Ovidi expressats l’any 8 després de Crist «que els deus et siguin propicis i et concedeixin fortuna...».

Tot just fa set dies que hem començat a escriure el nou any, a construir-lo amb dues eines eternes i que vénen de sèrie en els humans: el record i l’esperança. El record del qual hem viscut. Alegries i tristors. Salut i malaltia. Naixements i morts. Èxits i fracassos. Somnis i malsons. Amors i odis. Accions i omissions. La ment no és un full en blanc sinó que està plena d’imatges, fets i situacions que componen els consistents però dúctils fonaments de la nostra vida.

Les dotze campanades del Cap d’Any són una bona excusa per fer inventari i treure-li la pols a la memòria. El record és l’ahir. Avui comença, un any més, l’esperança. I cadascú viu i conviu amb els seus records i amb ells teixeix les seves esperances. Desitgem que el 2020 porti salut a propis i estranys. Volem estimar i ser estimats una mica més i odiar i ser odiats i menystenir i ser menystinguts una mica menys. Esperem purgar els pecats dels excessos gastronòmics de les darreres setmanes i que puguem tornar a mirar la bàscula sense avergonyir-nos. Anhelem més encerts que errors en les decisions personals i col·lectives. Sospirem per més llibertat i menys captiveri, sigui amb retxes visibles o invisibles. Renunciem a la por que ens immobilitza. Denunciem que hi ha persones carregades de records a les quals el «sistema» els nega l’esperança. L’esperança d’estimar, de ser lliures, de viure...

La ment no és un full el blanc però el 2020 ens dóna l’oportunitat de ser i fer de manera diferent. De ser i fer millor. Qui diu que no es pot canviar! Només ho diuen des de fa segles els qui ens volen mansos i callats. Ja em disculpareu que la primera columna del 2020 sigui tan «filosòfica». Tindrem temps de parlar i reflexionar sobre Reus, Catalunya, Espanya i el món. De política, d’economía, de serveis socials, de cultura. Perquè sobre tot això també tenim records, esperances, necessitats, i moltes. Però avui em venia de gust treure a passejar l’ànima enmig de tanta incertesa i volatilitat política, institucional i mediàtica. De tant en tant és bo que li toqui la fresca. Ens ajuda a revisar i valorar la perspectiva que tenim sobre els altres i sobre nosaltres mateixos. Tot gira. Recordem que, malgrat la tossuderia d’alguns de negar-ho, la Terra no és plana.