No pot tornar a passar

El pitjor dels escenaris en què s’hagués volgut trobar cap alcalde de Tarragona és amb una explosió al complex petroquímic. De fet, cap ciutadà no ho hauria volgut. Quantes vegades hem sentit, o potser hem dit, «això farà un pet i se n’anirà tot enlaire»? Unes quantes, segur. Doncs ara ens hem trobat amb una explosió important i no ens en queda altra que gestionar bé la situació i fer-ho sobretot avantposant els interessos col·lectius sobre els privats.

L’explosió a la planta d’òxid d’etilè ens ha posat a tots davant del mirall del risc: veïns, sector químic, administració i mitjans de comunicació. Aquest incident importantíssim –s’ha endut tres vides humanes, deixant ferits de diversa consideració i nombrosos desperfectes en béns públics i privats– ha provocat que tots plegats ens tornem a mirar les indústries químiques amb desconfiança. Quan la preocupació ciutadana se centrava en les externalitats de la indústria, com la qualitat de l’aire i la necessitat de fer un estudi epidemiològic, hem tornat a la imatge que creiem superada d’explosions de tancs químics. En la situació que ens trobem val la pena remarcar que els pressupostos municipals 2020 són els primers que recullen l’encàrrec de fer un estudi independent de la qualitat de l’aire. Dos-cents mil euros en un pressupost d’ERC-En Comú Podem, aprovat amb els vots de Junts per Tarragona i la CUP.

Arribarem al fons del problema per exigir totes les responsabilitats a qui pertoqui, per protegir els drets dels ciutadans, per assegurar que els milers de llocs de treball que directament o indirecta depenen de la indústria química es portin a terme amb la màxima seguretat i per combatre la imatge estereotipada de la ciutat i del territori projectada des dels diversos centralismes que patim.

Davant la necessitat imperiosa de fer que mai més visquem un episodi igual hem de refer tots els protocols per minimitzar el risc i per exigir que en aquestes situacions la informació que arriba a la ciutadania sigui clara, ràpida i concisa. No es pot sobrecarregar d’angoixa els veïns.

Mai no ens conformarem amb discursos de manual per entretenir el personal, de la mateixa manera que no comprarem els de l’altre extrem, els escenaris apocalíptics que no ofereixin més alternativa que desmantellar la indústria. Això seria deixar a desenes de milers de veïns sense feina i el conjunt del territori com un camp econòmicament erm. Algú va decidir fa més de mig segle que la química seria l’eix de creixement més potent del Camp de Tarragona i aquest és el tauler en què ens ha tocat moure’ns. No estem en el moment de l’elecció, sinó en el de la gestió responsable.

Els darrers dies he tingut ocasió de parlar amb treballadors del sector químic, els que estan al peu del canó, tancant i obrint vàlvules, els que es passen hores davant dels panells de control. Si en alguna cosa han coincidit molts, és que explosions com les d’IQOXE no passen per un sol motiu. Més enllà que hi hagi un factor desencadenant, no es pot permetre una acumulació d’actuacions de relativa importància que juntes acabin sumant una situació de difícil control.

Per evitar que aquestes situacions es produeixin necessitem el màxim rigor de les autoritats que tenen la competència de supervisió i també de les empreses més importants del sector químic. La no observació escrupolosa de normes que en altres sectors poden tenir conseqüències menys dràstiques, com les condicions i càrregues de treball, les mesures de seguretat, la mateixa dimensió de les plantilles, o la formació en riscos laborals, en un sector com el químic esdevenen molt sensibles. Incomplir les normes pot tenir conseqüències en la vida dels mateixos treballadors i del conjunt de la ciutadania.

Necessitem un compromís col·lectiu ferm, de veritat. No n’hi ha prou que les empreses més grans ens expliquin que treballen bé, sinó que han de ser exigents amb els seus proveïdors de productes bàsics, com en aquest cas l’òxid d’etilè. És essencial i imprescindible aquest compromís.

L’altre gran pol de la preocupació ciutadana gira alentorn de la informació rebuda. Sobretot pel funcionament o, millor dit, pel no funcionament de les alarmes.

Més enllà del debat en si els protocols es van complir, que pot ser que en la seva literalitat sí, el que queda clar és que s’han de revisar a fons. La pregunta que es fa la ciutadania és que si perquè sonin les sirenes s’ha de comprovar prèviament que els productes expulsats són tòxics, què passa amb allò que s’inhala mentre no arriba l’avís? Una obvietat, oi? No seria més prudent que sonessin les alarmes des del primer moment, per obligar els veïns a confinar-se i que, si més endavant s’assegurés la no toxicitat, s’aixequés el confinament? És de sentit comú.

També ens hem de plantejar seriosament si l’any 2020 la millor manera de comunicar-nos és a través d’alarmes i si tota la població sap interpretar l’avís d’alarma. Òbviament, l’alarma ha de ser un sistema complementari d’avís però hem de dotar-nos dels elements tecnològicament més avançats com els missatges a través de SMS que arriben a totes les persones que es troben en un radi d’afectació, siguin veïns de la zona o no, sense cap altre requisit que tenir un mòbil, com té més del 90% de la població. Des de l’Ajuntament de Tarragona exigim a les administracions superiors que accelerin la posada en marxa d’aquesta tecnologia, que en molts països ja és habitual, aplicada a les emergències.

Les pròximes setmanes seran decisives per fixar les actuacions a fer i per revisar els protocols de seguretat i de comunicació. Serà quan s’obrin les diligències del procés penal. L’Ajuntament de Tarragona ens personarem en la causa que s’obri. Som prou responsables per no apuntar cap hipòtesi abans de conèixer el resultat de la investigació científica, però és indubtable que alguna cosa ha fallat i qui ha provocat tant dolor i angoixa n’ha de pagar les conseqüències.

L’Ajuntament de Tarragona arribarà fins al final perquè els treballadors del sector, els de les empreses químiques i els de les subcontractades, puguin treballar en les condicions de seguretat que es mereixen. I seguirem fent el que hem estat fent des del moment de l’explosió: posar-nos a disposició dels veïns. Des del moment de l’incident hem estat al peu del canó, als centres de comandament de les emergències, a la plaça García Lorca seguint l’evolució dels fets, posant a disposició dels afectats ajuda psicològica, atenent aquelles persones que havien patit desperfectes als seus immobles, visitant hospitals i famílies per fer-los arribar l’escalf de tota la ciutat, atenent cada dia als mitjans de comunicació, amb la màxima transparència, i escoltant a tothom que ens ha aportat informació.

Sentim com a nostre el dolor i l’angoixa de tantes famílies tarragonines. Ens comprometem a treballar perquè mai més no torni a passar allò que mai hagués hagut de passar.