Fer de mestre

En primer lloc, vull que sàpigues (si ja no ho saps) que he sigut professor de secundària durant vint-i-vuit anys. Com arquitecte tècnic he donat classes de dibuix tècnic de Formació Professional (21 anys) i set amb alumnes de 3r i 4rt. d’ESO i de Batxillerat (7). Per a què serveix fer de mestre/professor? Hi ha qui manifesta que l’educació s’està convertint en un producte de mercat. Hi ha moltes empreses que faciliten programes per tal d’ajudar a tot el professorat, però hem de tenir molt clar què estem comprant. Actualment entrar en una aula es força complicat. La pregunta és «I jo que faig aquí?» Quin és el seu paper? En funció de com siguin els mestres, la vida dels nostres fills/nets/nebots, serà d’una manera o d’una altra. El mestre és un ofici, Segurament es tracta d’una habilitat que s’adquireix amb la pràctica i el temps.

Les formes d’exercir de professor han canviat, a més de transmetre coneixement, avui és molt necessari aconseguir que l’alumne tingui ganes de saber la informació i buscar-la. Pensar que el mestre disposa d’un gran dipòsit de saviesa està bé, però ara ja no és suficient. Això ja s’ha acabat. L’escola i la vida van juntes, no les podem separar. Es ha de conèixer la motxilla familiar que porta l’alumne de casa. A més de la didàctica i la psicopedagogia, un mestre ha de fer-se contínuament preguntes, ser curiós i deu tenir també una dosi d’humanista.

El què i el com s’ensenya són dos aspectes a valorar. Quan els pares decideixen una metodologia d’aprenentatge creuen que compren un bon producte, però s’obliden que l’ambient a classe, l’organització del centre escolar o el professor és molt més important. A més no tot queda reduït a una assignatura, quan totes les àrees estan interrelacionades. Es ha d’ensenyar a pensar, l’alumne formula preguntes i busca respostes. I aquestes han d’estar contextualitzades a les realitats del dia a dia. El cos docent pateix d’una escassa renovació generacional en els darrers anys.

Dies enrera un professor de matemàtiques manifestava que «gairebé tot el que ensenyem està obsolet». En l’informe del Programa Internacional para la Evaluación de Estudiantes /PISA ‘2018, Espanya registra una caiguda i l’educació mundial no progressa. Japó, Corea del Sud i Estònia lideren amb 527, 526 i 523 punts, en les matemàtiques, Espanya té 481 i ocupa el lloc vint-i-novè en aquesta assignatura. El treball de PISA posa de manifest que els resultats ens situen lleugerament per sota de la mitja del món, no millorem respecte a anys anteriors – en ciències empitjorem– i, el que és més greu, una quarta part dels adolescents no superen el mínim més baix en matemàtiques, considerat un coneixement clau en un món cada vegada més tecnològic. Tot plegat ens col·loca, segons el mateix informe, en greu risc d’exclusió social.

L’escola clàssica hauria de desaparèixer. Tots els infants i adolescents han d’accedir a totes les oportunitats educatives i es compensin les desigualtats. Per això, es necessiten institucions públiques, no és precís que sigui en la titularitat, però sí en els seus objectius, perquè en el fons i senzillament ha de ser una preocupació de la política, de tota la classe política, fet gairebé utòpic.