El diumenge de la paraula

El passat 30 de setembre, a l’inici de la commemoració dels 1.600 anys de la mort de sant Jeroni, el primer traductor de la Bíblia al llatí, el papa Francesc va fer pública una carta apostòlica per la qual institueix el «Diumenge de la Paraula de Déu» i estableix que se celebri el tercer diumenge de durant l’any. Feia tres anys que a les diòcesis catalanes ja celebràvem aquest diumenge, però a l’inici de l’any litúrgic, és a dir, el primer diumenge d’Advent. En rebre aquesta carta, com és obvi, hem canviat la data, que enguany s’escau avui, 26 de gener. A més, les possibles activitats complementàries que ja havíem començat a realitzar en la setmana que en dèiem «de la Bíblia», es faran tot seguit, és a dir, enguany del 27 de gener a l’1 de febrer.

El papa Francesc institueix aquest diumenge per tal que tot el poble sant de Déu reflexioni i valori la importància que té llegir i viure el contingut de la Paraula de Déu en la pròpia vida cristiana. El Concili Vaticà II va donar un gran impuls al redescobriment de la Paraula de Déu, amb la seva Constitució Dei Verbum, «Paraula de Déu». I el mateix Concili Provincial Tarraconense, del qual comencem a celebrar el vint-i-cinquè aniversari, hi dedicà tota una part dels seus debats i, en la primera resolució sobre el tema, considerada a més com a prioritària, hi trobem escrit: «L’Església escolta la Paraula de Déu i la proclama com a Paraula de salvació. El Concili Provincial Tarraconense insta cada fidel cristià a escoltar-la, a llegir-la personalment, a meditar-la, a celebrar-la en l’Església i a pregar amb ella, per tal de viure de la seva força transformadora i en plena obediència de fe al Senyor, sota el guiatge de l’Esperit Sant» (n. 48). La Paraula ha de tenir una primera transparència i difusió per mitjà del text imprès, amb traduccions que responguin a la varietat d’idiomes del nostre planeta. A casa nostra cal lloar i agrair l’esforç de l’Associació Bíblica de Catalunya, sobretot a l’hora de traduir i promoure l’anomenada Bíblia Catalana en la seva traducció interconfessional. Però la veu de la Paraula ha de ressonar també a través de la ràdio, de les artèries informàtiques d’Internet, dels canals de difusió virtual on line…, ha d’aparèixer en els esdeveniments culturals i socials. En un temps dominat per la imatge, és encara significatiu i suggestiu el model privilegiat per Crist: ell recorria al símbol, a la narració, a l’exemple, a l’experiència diària, a la paràbola.

D’altra banda, la família, tancada a la seva llar, amb les seves alegries i els seus drames, és un espai fonamental en què ha d’entrar la Paraula de Déu. La Bíblia està plena de petites i grans històries familiars. El salmista imagina amb vivacitat el quadre serè d’un pare assegut a taula, envoltat de la seva esposa, com una vinya fecunda, i dels fills, com plançons d’olivera (cf. Sl 128). Cada casa hauria de tenir, doncs, la Bíblia, custodiar-la dignament, llegir-la i pregar amb ella, perquè «infants i vells, joves i noies» (Sl 148,12) escoltin, comprenguin, lloïn i visquin la Paraula de Déu.