Permís

No deixa de tenir un regustet antipàtic, això del permís penitenciari, que ens fa pensar en jerarquies no sempre justificades: el mestre et dona permís per anar al lavabo, els pares per aixecar-te de taula, el metge per prendre un parell de gots de vi… i el jutge perquè puguis anar un cap de setmana a casa. Que aquesta idea està més o menys arrelada en l’inconscient col·lectiu ho demostra el fet que del permís de conduir en diguem carnet de conduir, que desplaça la idea de la superioritat d’altri (el qui el concedeix) a la d’habilitat pròpia (disposo d’un títol que m’avala com a persona capacitada).

Avui deixarem estar els ancestres (el verb mittere («enviar, deixar anar, projectar»), evolucionat al català com a metre, té més d’un centenar i mig de derivats, o sigui que podeu comptar) i ens centrarem en la família directa, és a dir, la dotzena escassa de fills del verb permetre. D’entrada en trobem un de molt significatiu: l’adjectiu permissiu, que generalment va acompanyat de l’adverbi massa: no és rar que els estaments que tenen la capacitat de concedir permisos mostrin tendència al paternalisme. D’aquí que la permissivitat, segons les visions més conservadores, resulti tan propera al llibertinatge.

En realitat, la gràcia d’aquesta branca familiar és que gairebé tots són espècimens peculiars i per tant molt poc corrents. Per exemple l’adjectiu permitent, «que permet», o el substantiu permissibilitat, «qualitat de permissible», és a dir, «que pot ésser permès». Encara més exòtica és permissió, un simple sinònim de permís que compto que es fa servir en el llenguatge jurídic, tot i que, pel que he vist, també en textos religiosos, tot fent referència a les capacitats divines: la permissió de Déu. La màxima autoritat cristiana sempre ha tingut vel·leitats de superioritat. I d’aquí se’n deriva el que jo diria que és l’exemplar més peculiar de la colla, el permissionari. Que és el que ha estat en Jordi Cuixart el cap de setmana passat: qui frueix d’una llicència o permís. Mot que probablement no li desplauria, perquè aquest missionari (missioner) que conté evoca una idea que a ell segur que li resulta pròxima: la de la persona capaç d’acomplir grans sacrificis, com per exemple trobar-se en un indret remot envoltat de gent diferent, si no hostil, per tal de lluitar per una causa que considera noble.

Tan a prop i alhora tan lluny d’aquells quintos de la meva joventut que, segrestats per l’exèrcit, tornaven de tant en tant a casa i durant quaranta-vuit hores també «estaven de permís».