Feixisme mai més

Aquesta setmana es commemora el 75è aniversari de l’alliberament del camp de concentració nazi d’Auschwitz. Per a molts, sotmesos com a estem a un permanent bombardeig de dades i d’informació per les xarxes, això és tan sols una data més, un punt en el calendari. I no és així. El que diré ara va dirigit sobretot a la gent jove, incapaç d’imaginar-se que una matança similar s’hagi pogut produït algun cop sobre la Terra. Què era Auschwitz? En resum, una màquina de matar. De matar persones. De assassinar-les en un temps record i «resoldre» el principal «problema» que deien que tenien els botxins: com fer desaparèixer els cossos de les seves víctimes.

Per aconseguir-ho van construir quatre cambres de gas i quatre crematoris gegants amb capacitat per a milers de persones i per incinerar els cadàvers. En menys de quatre anys van assassinar 1,3 milions de persones, de les quals 1,1 eren jueves (amb un mínim de 200.000 nens i nenes). Això és el feixisme, el mal absolut que denunciava Walter Benjamin.

La dimensió del crim desafia la imaginació humana. Com va ser possible? Encara ara s’ho pregunten els historiadors. Era obra de «quatre bojos», com encara avui suggereixen alguns? Penseu-hi. Penseu en els milers d’homes que han de treballar en una maquinària que implica localitzar, agrupar, transportar (en milers i milers de combois ferroviaris) a milions de víctimes per tot Europa, en els enginyers que van construir les cambres de gas, en els farmacèutics que proporcionaven el Cyclon B (el gas letal emprat per assassinar), en els guàrdies que enganyaven les víctimes dient-los que les portaven a la dutxa (quan en realitat enlloc d’aigua el que sortia era el gas mortal), etc.

Penseu que tot això va ser possible en el marc de la civilització germànica, admirada –amb raó– per les seves aportacions a la cultura humana, al cor d’Europa. Penseu en els més de 13 milions d’alemanys (un 37% dels sufragis) que van votar Hitler a les eleccions de 1932 quan aquest ja manifestava la seva voluntat «d’exterminar» als seus adversaris (en primer terme als alemanys demòcrates i d’esquerres que van oposar-se al nazisme). Penseu també en la inconsciència de determinats líders polítics (per exemple els del Partit Comunista) que van menystenir l’amenaça nazi davant del «perill superior» que representaven, segons ells, els socialdemòcrates titllats i insultats com a «socialfeixistes» i defensors del sistema democràtic.

Penseu i pensem-hi tots ara que l’extrema dreta torna a mostrar la seva urpa repugnant a Europa. I novament ho fa cavalcant sobre el nacionalisme exacerbat i la por al considerat «diferent». I ho fa també negant que els nazis haguessin protagonitzat cap holocaust i atribuint-ho tot als «excessos comesos en el marc d’una guerra.» Excessos diuen... la paraula cinisme se’ls queda curta. Excessos? Que vagin al memorial d’Auschwitz i vegin com funcionava la maquinària del crim! Que parlin amb els supervivents (aleshores nens i nenes) si tenen coratge!

No oblidar, no negar la realitat de l’Holocaust, és un imperatiu moral. I no parlo des d’una òptica tan sols socialista, d’esquerres, etc. No, no, és un imperatiu ètic des del més essencial concepte de dignitat humana. No podem oblidar ni permetre que en cap lloc ni en cap moment una monstruositat assassina tal torni a desfermar-se. I en aquest sentit em semblen plenament vigents les paraules inscrites actualment a l’entrada del recinte per una de les víctimes que va aconseguir sobreviure. Diuen això: «El que ha passat és un avís de la història. Oblidar-ho és un crim. Ha estat perfectament possible que hagi passat i és perfectament possible que torni a passar en qualsevol altre moment.» I subratllo: en qualsevol altre moment.

El feixisme mai més.