Les estrelles brillen i són belles

Benvolguts,

Érem al vespre en unes colònies de muntanya, a l’hora de l’esplai d’havent sopat. Tot d’una, un nen es quedà astorat assenyalant el cel: «Mireu les estrelles com brillen.» Tots els altres companys aixecaren el cap i quedaren embadalits. Havien descobert els estels, uns estels que sempre orienten en la foscor de la nit. Amb tot, els humans tenim massa feina per entretenir-nos a contemplar el cel. I, si ens queda temps, tampoc no el podem veure. Les lluminàries que hem creat eclipsen les estrelles. Tanmateix, les estrelles hi són, orienten, brillen i són belles. M’he recordat d’aquesta anècdota, tant aquests dies passats de Nadal, quan he visitat algunes comunitats contemplatives i les eremites de la nostra arxidiòcesi, com ara, que escric aquesta Carta Dominical amb motiu de la Jornada de la vida consagrada a Déu. Avui és la diada de la Candelera, amb Maria que sempre ens orienta cap a la Llum, que és Crist.

L’utilitarisme que empeny la vida social ofusca la visió de la vida consagrada. Fins i tot, a molts cristians els costa de comprendre aquesta vocació. «Ja n’hi ha prou sent un bon cristià enmig de les ocupacions diàries, en la família i el treball, en l’oci i el descans...», diuen o pensen.

Amb tot, les persones d’especial consagració, en les diverses formes de vida solitària o cenobítica, en la diversitat i varietat de famílies religioses, són com els estels que il·luminen el firmament de la nostra vida cristiana, i ens recorden que, al capdavall, vivim d’esperança. «Les veritables estrelles de la nostra vida són les persones que han sabut viure rectament», afirmava el papa Benet XVI en l’encíclica Spe salvi (n. 49). I afegia: «Elles són llum d’esperança.» Perquè, per arribar cap a Jesús, la llum per antonomàsia, «necessitem també llums properes, persones que donin llum reflectint la llum de Crist, oferint així orientació per a la nostra travessia».

Com afirma el Concili Vaticà II, les persones que han abraçat la vida consagrada, donant-se totalment a Déu, vivint amb radicalitat la consagració baptismal, poden viure quelcom del que no tenen oportunitat els altres cristians: La seva família religiosa els pot oferir «una major estabilitat en la manera de viure», «una doctrina aprovada per arribar a la perfecció», «una comunitat fraternal en el servei de Crist» i, finalment, «una llibertat enfortida per l’obediència» (Vaticà II, Lumen gentium, 43).

No podem obviar que Déu és gratuït. Aparentment, les hores passades en la pregària no reporten cap guany comerciable. Els homes i dones consagrats a Déu, vivint d’esperança, són un testimoni viu que Déu és gratuït, i fan de la seva vida un regal a Déu, en nom dels batejats i de tots els homes. «Què seria del món si no existissin els religiosos?», es preguntava justament santa Teresa de Jesús (Llibre de la Vida, c. 32,11).

Per a molts, la vida consagrada a Déu no és notícia. No importa. Tampoc no en són, de notícia, les estrelles del cel. Però hi són, orienten en la foscor de la nit, brillen i són belles. Ben vostre.