Economia real- Economia desitjada

Diàriament rebem noves sobre els temes pressupostaris públics, on la despesa, si fem cas a les propostes dels governs de torn, són cada cop més grans, malgrat que l’evidència de determinades dades oficials no van per aquesta línia, és a dir, se’ns «ven» un cúmul de fets a executar que no tenen, ni de lluny, possibilitats objectives per no poder-se fer realitat. Certament, «prometre és barat» encara que en siguin conscients des del «poder» que la impossibilitat per executar-ho és evident i tot es troba en el marc de la utopia, si no oblidem els mateixos condicionants que qualsevol decisió pressupostaria està lligada a altres sobiranies inapel·lables, com les de la Unió Europea i la seva basant econòmica.

Segurament el fàcil és donar idees, molt desitjades, però inaplicables, tal com queda demostrat respecte a determinats països del continent americà, on l’aterrada sobre el món econòmic real ha comportat frustració, inseguretat i, sobretot, discriminació cap als que són els més dèbils, per molt que depenen del costat ideològic, es vulgui maquillar el tema en funció d’una lluita de classes, molt passada de moda i a la que els discursos fora de lloc es posen en evidència davant una situació cada cop més negativa per la majoria de la seva ciutadania.

Si entrem en dades econòmiques concretes, que poc surten als mitjans de comunicació, podem veure que a casa nostra existeix una economia submergida que arriba pràcticament al 20% del nostre PIB, amb un frau fiscal que ronda el 8%, un atur del 14% i pel que fa a l’apartat juvenil supera el 30%, per esmentar uns números emblemàtics que per si mateixos ens col·loquen en una situació de «pànic», si realment s’analitza fredament el problema doncs, tot això és evident, a més, amb un endeutament públic proper a la fallida.

Com podem veure, per tant, l’economia real és la que és i, en cap cas, té a veure amb els desitjos del govern de torn, massa preocupat en els seus discursos i poc en baixar a la situació específica que comportà, inevitablement, acords amb tots els agents polítics i econòmics, si no volem veure’ns abocats, més aviat del que puguem sospitar, a una situació de descontrol absolut, on una cosa serà el que es legisli i una altra la mateixa posada en pràctica irreal davant un «dèficit multicolor» sense control.

Estan bé els anuncis que es fan de despesa social, on ningú por estar-hi en desacord, una altra cosa és com es fan possibles els ingressos i a costa de qui, crec que aquesta és la pregunta sense resposta que tenim plantejada i a la que ningú vol donar contesta des del seny i la responsabilitat que exigiria.

Podem continuar pel camí emprès ja fa molts anys, confonent la realitat i pensant que, en tot cas, els diners públics són inacabables, i que ja seran els «rics» els que han de donar suport al tema, oblidant interessadament que la globalització, la nostra pertinença a Europa o inclús la «insolvència» no són qüestions de caràcter relatiu; malauradament les conseqüències són molt tossudes si no es fa el que cal.

Esperem que un cop el nou govern s’assegui, entri en una fase d’autoconcienciació pràctica i deixi de costat els arguments «teòrics» per aterrar a l’evidència objectiva, en tot el que és «reordenar» que requereix una reubicació d’equilibris. No fer-ho seria un suïcidi anunciat que ens col·locaria davant de miralls inassumibles per una societat, que independentment del seu pensar polític, el que vol és seguretat, tranquil·litat i, sobretot, sentit comú amb un futur possible.