No és una novetat, Tarragona és així

Ja hi tornem, rebequeria absoluta de la dreta, no van passar 24 hores del nou Consell de Ministres i Pablo Casado anuncià querella judicial contra el nomenament de la Fiscal General i propicia una altra, sense saber com acabarà el tema de la pancarta de la Generalitat, apa, tot als jutjats. A més de les amenaces, increpacions, insults i escarnis contra les esquerres, independentistes i tot el que es mou que no siguin ells, els del Cs ufanejant-se, en el Ple del Parlament de Catalunya tractaren el President de la Generalitat de delinqüent. Això no és política ni ordre, és odi i desordre. El duet PP i la resta del naufragi Cs, parlant-nos de democràcia han reflotat les arrels profundes de l’acció judicial ràpida per poder-se’n lucrar en política quan no ho aconsegueixen amb vots.

Ara justament un prec personal: Malgrat que els partits independentistes passeu per moments incòmodes i encara teniu polítics sotmesos, uns a pressió i altres a la presó, no obstant les eleccions vinents, us demano que caldria fer un esforç i oblidar les divergències per a no desil·lusionar els més de dos milions de catalans que us han demostrat l’admiració incondicional. Ara que s’albiren converses i tornem a somiar aquell futur desitjat per a Catalunya, és injust que s’estigui escapçant la pinya per unes espurnes. No veieu que heu caigut en l’estratègia del PP i Cs, que com sigui s’esforcen

agosaradament a provocar «Divide i vencerás»?

Bé, només era això, torno al neguit per a la nostra Tarragona. L’explosió sobtada i les víctimes van produir-me vertigen i immensa tristesa. Revoltant-me contra aquesta abraçadora tremolor que em produeix la inseguretat, que és com un parenostre, no de cada dia, de cada quant li sembli fotre la xarpada, penso que Tarragona no es mereix el que li hagin atorgat la perillosa Indústria gairebé abraçant-la. Si ja ho sé, són llocs de treball, només faltaria, però a quin preu, sobresalts, desgracies i víctimes. No us podeu queixar, van dir-me, en el que és ambiental teniu el vent que neteja cap al mar, si però res justifica la mort d’un sol tarragoní. Tampoc no ens mereixíem fa anys encolomar-nos la gran Refineria, quines emanacions surten d’allà, també sort del vent? Sentint la darrera deflagració la inquietud va situant-se més alta. Tarragona no es mereixia ser el rànquing de terres tarragonines que engoleixen el que sigui al seu entorn. Ens endinyaren no una, tres Centrals nuclears. Van dir-me que alguna havia flirtejat amb fútil ensurt, així i tot els posseïdors o propietaris consideren tranquil·lament que potser aniran allargant-les la vida útil. Hem de considerar-nos tranquils? Seguint la llista del que no ens mereixem, un altre «obsequi» amb resultats malentranyats, el Castor dels terratrèmols, amb conseqüències d’esglaiament, doncs ara sospito que de propina, amb la factura del gas a poc a poc anirem costejant el desmantellament.

Malgrat posar tot això junt, rebutjo cap rivalitat. Cal dir que tinc una percepció positiva i avinent del ferrocarril soterrat que aconseguiren Lleida i Girona, amb estacions AVE al centre d’ambdues ciutats, no va ser qüestió de sort, és el que ha de ser. A Tarragona no és així, per a nosaltres no és el que ha de ser, no ens ho mereixem. Els tarragonins si volem viatjar, hem d’anar carretera amunt a prendre la fresca o bé el tòrrid estiu al llunyà, deshabitat i erm paratge. Però això no és tot, per a estrènyer més la profunda fractura que tenalla Tarragona, el nou AVE econòmic a Madrid tampoc és per a nosaltres. Però on vas? Ni cal, no ens ho mereixem. Qualificar el darrer desgavell de suprimir trens i estacions, suportant part dels que passen, de mercaderies, sembla que fins i tot perilloses, per la nostra Façana Marítima, no vull fer-ho, la diria massa grossa. L’últim atordiment, ancorat en el ressentiment del panorama ferroviari, llegeixo a la premsa que la Regidora de turisme de Tarragona l’altre dia va sostenir diàleg, a la Fira de Turisme amb el director general de la imperiosa Renfe, per a signar un conveni de col·laboració per a promocionar activitats turístiques i culturals. Però us heu venut l’enteniment? Si us plau, després de l’historial de greuges no cal que «col·laborin» amb Tarragona, ja han fet prou. Em va fer aflicció la foto, el somriure d’ambdós. En veure-la vaig pensar que jo li hauria preguntat si li plauria que una xarxa de raïls de ferrocarril i els trens passessin per sobre la llargada del Paseo del Prado de Madrid. Oi que no? Doncs això és el que suportem fa més de cent anys per la nostra Façana Marítima, al centre de Tarragona. No, no l’hauria acompanyat amb cap somriure.

Perquè hem d’estar sempre sotmesos en l’òrbita de l’emprenyament, el conformisme i la resignació? Història de maltractaments que no ens mereixem i han anat teixint els innombrables. Mai sabrem els motius ni els responsables? Potser hem remat a contracorrent la nau Tarragona i ens ho mereixem perquè no hem sabut encoratjar els nostres personatges importants d’empenta i gestió enfront de les altures paradisíaques que atorguen concessions propícies? No són teories de la conspiració, tampoc desitjaria el millor de la bota del racó, però ni tan poc. Dispenseu, ha estat descripció del meu realisme viscut, enutjat, sensible i personalitzat.

Esperançat i acabant, un ànim a l’alcalde Ricomà: No puc cobrir-vos d’elogis abans d’hora, però confio que trobareu la fórmula creïble per, com a mínim, fer eixir Tarragona de la darrera dècada de grisor i el pròxim futur situar-la en l’estat refulgent que li correspon.