L'aspecte físic dels catalans

Se’m torra la pell, així em toca un bri de sol. Llavors penso que puc provenir dels moros - de Mauritània com Sant Agustí –que tant de temps van ser a les Terres de l’Ebre i per descomptat al meu poble de Flix. Els darrers anys del segle XVI, a Ascó i Vinebre, cristians vells i cristians nous es repartien els càrrecs municipals. A Flix, el 1610, la majoria de matrimonis eren mixtos. Així que m’agrada imaginar que soc dels seus descendents i sentir-me orgullós del seu importantíssim llegat que encara perdura: l’ús del sistema de numeració posicional i un signe de valor nul, és a dir el zero. O un munt de paraules i topònims com romesco, amanyagar, enxaneta ... Ves a saber, perquè si em fixo en el meu cognom primer que és nom d’ofici porto sang jueva i també n’estic content perquè acumulo cultures i tradicions.

Però per part de mare, em sento aragonès: del Alto Pirineo l’àvia (Castejon de Sos) i del Baix Cinca (Bellver) l’avi. Sento els primers compassos d’una jota i ja veig Monte Perdido i recordo els germans Argensola de Barbastro, eminents poetes del segle d’Or.

Així que, fill de català i no catalana soc un veritable xarnego, mescla de races, cultures, parlars, religions. Soc mestís com la majoria de catalans i catalanes.

Sempre dic que només m’agrado tres o quatre cops a l’any quan em miro al mirall al matí, així que la meva aparença depèn també del peu amb què em llevi cada dia i menys encara sé quina aparença tinc als ulls de la gent que es creua als meus camins però tinc la temptació de preguntar-ho des que l’alcaldessa de Vic ha donat a entendre que la gent que vivim a Catalunya ens podem classificar entre els qui tenim (o tenen) aparença catalana i els qui no.

Així que estic per enviar-li un parell de fotos meves de finals d’estiu que estic bastant torradet i el meu arbre genealògic a veure si soc català o no encara que me’n sento de tota la vida i porto 45 anys treballant per la cultura, hi poso diners en associacions culturals i de promoció de la llengua catalana, però també en altres entitats que em sembla que també contribueixen a enriquir el teixit de la nació catalana com un sindicat, un partit polític, un club esportiu o el Centro Aragonès.

Sempre recordaré un dels meus primers actes amb el singular Conseller Carretero. Era el 2004 i havíem d’inaugurar el local Social de Picamoixons. Descoberta la placa de rigor, vàrem seure a escoltar el concert de La Principal de la Bisbal iniciat amb Evocació al Pirineu cantada per un baríton de raça negra més alt que un Sant Pau. El conseller em va comentar la seva emoció en sentir aquest fragment de Cançó d’amor i de Guerra parla de la seva terra i que va aplaudir fervorosament. Però a continuació aparegué una cantant rossa que va entonar «Como aves precursoras de primavera en Madrid aparecen las violeteras» i al conseller ja no li va fer tanta gràcia la Violetera. Llavors el comentari va ser més eixut «cony, ja fotria el camp. A més, el negre en català perfecte i aquesta que deu ser de la Bisbal ens farà empassar el castellà...». El conseller no va aplaudir però el públic ho va fer de forma entusiasta.

Diu el refrany que les aparences enganyen i l’alcaldessa de Vic ja hauria de saber-ho. Però el que hauria de saber és que Catalunya és, ha estat i serà cada cop més, barreja, mestissa. I no una mera acumulació sinó gresol, fusió de procedències, llengües i cultures i religions... i pensaments i opinions. Que no tothom tenim les mateixes i que totes són respectables sense excepció, que cap d’elles no és millor i que cap d’elles tampoc no pot estar temptada d’assimilar les altres.

I que català o catalana és aquella persona que viu en aquesta terra i, sobretot, que se’n vol sentir. És a dir, que això no va d’aparences ni de cognoms sinó de quelcom que no es pot veure ni sentir. Es tracta de sentiments i de voluntats.

Els i les qui tenim sentiment i voluntat de construir de forma permanent un sol poble i sentim la cultura, la llengua catalana i la voluntat d’autogovernar-nos hem de maldar perquè tothom qui vulgui també s’incorpori. Però sense classificar catalans o no catalans i menys per la seva aparença o forma de comportar-se amb qualsevol de les múltiples expressions i creences que ens enriqueixen personalment i col·lectivament.