Memòria fotogràfica

El Centre de la Imatge Mas Iglesias, més conegut pel seu acrònim CIMIR, és dipositari de bona part de la memòria fotogràfica i audiovisual de Reus. I potser molta gent no ho sap. El mas, situat a la plaça de Ramon Amigó, es va reconvertir l’any 2006 en un espai cultural públic per valorar la tasca de recuperació que s’havia practicat oficialment i privadament des de feia dècades a una ciutat orgullosa de la seva història. De la visual, també. Aquests darrers dies el CIMIR ha rebut una cessió important de material de la Federació Catalana de Fotografia. Aquest fet, més enllà de la quantitat i la qualitat del material rebut, m’ha fet pensar en el potencial patrimoni de les col·leccions particulars de moltes persones i famílies anònimes que també hi podrien tenir cabuda. Em consta que des de les diferents direccions polítiques i tècniques que ha tingut el CIMIR s’han fet esforços per atreure aportacions. I Déu n’hi do dels resultats. Però ara que encara està calent el relleu al capdavant de la regidoria de Cultura que és qui gestiona el CIMIR, m’atreveixo a suggerir anar més lluny en dues direccions: captar més material i fer-lo més visible al públic. Les fotografies i les pel·lícules són un magnífic material per conèixer la història d’una comunitat. Els records de persones, llocs i fets basteixen el passat d’una ciutat, ajuden a entendre el present i donen idees per encarar el futur. Per això em semblaria una magnífica iniciativa acostar encara més el CIMIR a tota la població de Reus. Ravals endins i ravals enfora. Seria una manera de compartir la memòria col·lectiva que està feta d’individualitats. Suggereixo a la regidoria de Cultura que si no hi ha pensat, que hi doni un parell de tombs. Idees i recursos per a desenvolupar-les. Ara que vivim immersos en els frenètics selfies que possibiliten els telèfons mòbils, estaria bé convidar els reusencs i les reusenques a regirar calaixos i armaris. A buscar aquells àlbums dels batejos, comunions, casaments i d’altres esdeveniments familiars que s’estan pansint en el racó de l’oblit. Mirar enrere és un bon exercici per tenir mesura més clara d’on venim i d’on som. Si voleu, potser és un exercici carregat d’emocions. Però quin futur dibuixarem si no refresquem aquestes emocions de les quals tots som fills i filles? El món fa temps que gira. El CIMIR ens podria ajudar a compartir aquesta mirada enrere amb nostàlgia i, sobretot, amb orgull i valentia. Mirar el passat a la cara, gaudir del present i somiar el futur. Les fotografies i les pel·lícules ens faciliten capturar per un moment aquestes imatges per veureles tantes vegades com calgui fins a entendre-les.