'Adú': la pel·lícula que remou consciències

Encara que sigui escarxofat a la butaca d’un cinema, i dins la foscor, et desvetlla la incomoditat per la injustícia i t’obre llums noves.

Un encert triar tres escenaris principals i un ventall de punts de vista (aquell «perspectivisme» que encetà Ortega y Gasset i Gregorio Peces Barba caracteritzà com la filosofia política de la democràcia).

Primer escenari, el tancat doble del sud europeu de Melilla. Primer nus: la mort d’un dels assaltants que, en definitiva, havia de ser un refugiat polític congolès. Tragèdia i «cas judicial» per als tres guàrdies civils fronteres que, ben solets, han hagut d’aplicar la defensa de la legalitat davant d’una allau de desesperats. Dues ànimes antagòniques: el cínic que considera el tancat com l’advertiment, als qui volen saltar-lo, que el millor que poden fer és canviar la seva pròpia situació al mateix país –«Si França l’hagués posada als refugiats espanyols, Franco no hauria mort al llit», segons l’opinió del seu avi, que «era muy rojo»; el civil bona persona que tindrà la satisfacció de participar del desenllaç del segon escenari: el salvament d’Adú i el seu germà d’adopció Massal; han arribat a la costa espanyola / europea nedant de nit dins els seus flotadors de goma.

Adú és camerunès, del segon escenari; perd mare i germana. Mare assassinada pels furtius que han matat un elefant per fer-se amb els ullals, que de fet volien matar-lo a ell i la seva germana perquè n’han estat testimonis involuntaris. La germana es glaça dins la bodega d’una de les rodes d’aterratge i cau al buit. Somiaven París i arriba, sol, al Senegal on comparteix retenció amb Massal i començarà el seu pelegrinatge de fraternitat.

El tercer escenari el protagonitza Gonzalo, el milionari defraudador fiscal impossibilitat de tornar a Espanya, que prefereix la protecció dels elefants a la de les persones. Per això dura poc amb els gendarmes nadius que el rebutgen perquè se senten humiliats; per això desatén amb tota crueltat l’autoestop per sobreviure d’Adú i la seva germana. L’animalista té una filla, Sandra, que per tragèdia té la drogaddicció, el buit existencial dins l’abundància de benestar.

Encara que sigui l’habitual espòiler cal enumerar els diferents desenllaços: Adú tindrà dret al centre d’acollida per a menors; esqueixat de la companyia de Massal, qui l’ha alimentat (amb diners arrancats de la prostitució). Massal és violentament retornat en calent; pel búnquer de l’«a por ellos» d’un vell verd repressor impune.

L’animalista trobarà una nova etapa a Moçambic; sort que pot salvar la seva filla dels registres a la duana: llevant-li el paquet de camell, amagat dins un ullal d’elefant (de trampa); com per demostrar el seu conflicte generacional amb un progenitor desaparegut quan ella tenia sis anys.

Els implicats en l’operatiu de la mort a la tanca són absolts; tot i el trasllat de destinació d’aquell cínic.

Commogut per la història m’ha faltat temps per sumar Open Arms a la llista d’ONG amb qui col·laboro. Ara aportaré 110 + 20 euros mensuals, regulars, en solidaritat de neteja de consciència.

El director de la pel·lícula Salvador Calvo sentí la necessitat d’encarregar el guió, tan realista, a Alejandro Hernández empès per dues històries viscudes; de dues criatures arribades en pasteres a les Canàries. De fet, encara són més colpidores: un nen de sis anys anava acompanyat d’una suposada mare que l’hauria acabat venent a traficants d’òrgans per a trasplantaments. L’altre, assolí la fita però al cap de pocs dies morí de la sida, conseqüència de com s’hagué de capitalitzar els 3.500 euros per travessar l’Atlàntic.

Si us plau, així com Gonzalo prioritzava elefants a persones necessitades doncs no remarquem l’excel·lent banda musical de Roque Baños per sobre del ventall de situacions socials d’aquesta perenne Marca Hispànica que arriba a Ceuta i Melilla.