Per una petroquímica forta, més seguretat i menys precarietat

Pràcticament un mes després s’ha hagut d’activar novament el PLASEQCAT, en aquesta ocasió a Constantí. I possiblement hem tornat a fallar a la població, i ho dic en primera persona del plural perquè em crec en el deure d’incloure’m en el sac com a representant d’una administració local immersa en l’engranatge de l’administració autonòmica.

Sincerament, el Pla d’Emergències del Sector Químic no funciona i els darrers fets ho corroboren. Em pregunto, com la majoria de vosaltres, què va portar a incloure en un únic pla tots els plans d’emergències que hi havia abans de l’acord GOV/29/2015, de 3 de març, i que va desembocar en el conegut PLASEQCAT. Possiblement, l’homologació en un únic pla no sigui el problema, sinó que aquest rau en la centralització del Centre de Coordinació Operativa a Barcelona.

L’incident del dia 20 de febrer a Repsol, així com també l’accident esdevingut a la planta d’IQOXE a la Canonja el passat 14 de gener, han estat un punt d’inflexió per a intentar millorar tots els protocols de seguretat en el sector químic, tant els exteriors com els interiors.

S’han remogut consciències, no ho dubto, però potser no totes les que calia. Parlo, per exemple, dels estudis sobre la qualitat de l’aire al Camp de Tarragona. Em remeto a l’article publicat el dia 27 de setembre de 2018 al meu blog que trobareu a la pàgina web de l’Ajuntament i en el que de manera més extensa aprofito per exigir més rigor i responsabilitat en matèria de medi ambient i de qualitat de l’aire.

La població en general fa temps que reclama atenció en temes de seguretat; fa temps que, en converses de carrer o de cafè, se sent que es parla de la contaminació, de les afectacions a les persones i del possible agreujament de malalties a causa de conviure amb la indústria química. I el 19 de febrer era el dia idoni per sortir al carrer i protestar, reclamar, exigir...

El que no s’acaba d’entendre és la poca implicació que tingué la ciutadania en la manifestació unitària de les set de la tarda. Dues mil persones, de les aproximadament 500.000 que té el Camp de Tarragona, assistien a la manifestació per exterioritzar el que realment pensen i senten en aquest sentit. Trist, però real.

Tarragona ha parlat, però ho ha fet fluixet. Si realment volem fer sentir la nostra veu, cal que unim accions i esforços tots: ciutadania, indústria i administració i que reclamem amb veu molt alta el que ens correspon.