Tribuna
Els equilibris
Advocat
La societat de la qual formem part, cada cop té més problemes per fixar formules que gaudeixin d’acceptació màxima a l’hora de la seva implementació, i això ens porta cap a un model de convivència, on cada cop serà més difícil fixar objectius comuns amb el màxim suport, creant-se un dubte social i una divisió pràctica, difícil de superar.
Políticament es parla molt dels «consensos passats» que van permetre, en el seu moment, assolir objectius de canvi en positiu, refrendats majoritàriament per la societat, i aquest és un fet envejable a valorar, una altra cosa és que avui, a la nostra societat, per múltiples raons, se li fa difícil trobar «punts d’entesa màxima», i això, d’entrada, és una dificultat afegida a un model global, on la discrepància sembla que ha arribat i vol quedar-se.
El fàcil seria lamentar-nos del que esmento, o flagel·lar-nos per una situació complexa i difícil, ara bé, entenc que el tema requereix inventiva per superar-se i capacitat, en tots els sentits, per minorar unes conseqüències que si no es fa el que toca, serà, en qualsevol cas, de caràcter negatiu.
Tampoc puc entendre que el marc assolit en el seu dia es pugui pensar que s’ha de mantenir per sempre, per tant, el que toca és fer els deures i fixar objectius de futur que permetin superar el moment de «trencadissa» que se’ns anuncia, però on ningú és capaç de donar resposta en positiu, pensant en un demà d’èxit.
És cert que políticament els equilibris que s’exigeixen col·locant a tots els implicats en un marc de contradiccions que són publicitades de manera «escandalosa» però sense oferir cap via de sortida al respecte; inclusiu es planteja el tema de «la imposició» com a estratègia electoral, en totes les seves variables, especialment de caràcter dialèctic, almenys fins al moment.
El tema és difícil i les respostes complicades, però no estaria de més pensar-hi des del seny per arribar a una final on la convivència sigui la meta a la qual es vol arribar. En qualsevol cas, el que no pot estar en permanent discussió i critica és arribar a acords, els que siguin, si això ajuda a formular «majories» que puguin fer possible avançar, encara que sigui precàriament i amb dubtes de tota mena.
L’equilibri, entès com una qüestió vital quan es parla de segons quins punts de debat, haurà de tenir el seu espai per fixar uns mínims consensos per poder transitar per damunt de la mateixa confrontació política partidista en tot, que no pot valdre per conquerir el poder. El que ens juguem no és solament que manin uns en perjudici d’altres, sinó que el que està en joc és la mateixa viabilitat social, on la gran majoria el que vol és tranquil·litat i veure que els grans problemes poden tenir sortida. Seguir en la línia de la desqualificació, depenent de l’interlocutor, és una opció amb poques garanties d’èxit, encara que quelcom pugui pensar que «dona vots i suports».