L'oportunitat de l'alarma: pactar pressupostos extraordinaris i nou finançament autonòmic

Cal passar pantalla de l’hàbit de marcar diferències tàctiques entre partits expressant les pulsions sectàries: per donar-se la mà dels acords transcendentals, ara que el recomanable és evitar-ho.

Des de la Comissió Europea ja han donat el vistiplau a la radical flexibilitat en la despesa sanitària que calgui per guanyar la pandèmia provocada pel coronavirus. L’executiu de Pedro Sánchez ha decidit una transferència addicional d’urgència de 2.800 milions d’euros a les Comunitats Autònomes competents en sanitat. No deuran poder resistir comparar la quantitat que els pertoca amb relació a les retallades, encara no revertides, després de la crisi d’ingressos i un sistema de finançament autonòmic – crònicament mancat de suficiència i d’ordinalitat.

I seguint aquest fil cal anar més enllà: perquè una alarma sobrevinguda - i per causa natural - sap desvetllar l’instint de conservació d’espècie; la motivació responsable i il·lusionada en grans pactes que dins del conflicte polític ritual – sempre exagerat, sobrerepresentat – sembla impensable.

Objectius d’aquests grans pactes, que de fet només haurien d’autoexcloure, marcant-se com a contumaços extrems: uns pressupostos extraordinaris, netament anticíclics, que arribin als màxims possibles de dèficit i de deutes dins el marc de l’eurozona; amb un objectiu explícit: garantir els serveis públics i de protecció social; garantir la dinàmica productiva i laboral.

Però com que som un Estat del Benestar Autonòmic, aquesta desiderata – pel que fa als catalans - vol dir pressupostos al màxim transversals a l’Estat i a la Generalitat. Una crida a la responsabilitat política, dins la força d’aquell instint de conservació de l’espècie, a Catalunya, que implica Cs a Madrid i Barcelona –en la línia que sembla haver ofert Inés Arrimades, per una vegada amb categoria estadista– i al Parlament al PSC; i com ja marca l’aritmètica al Congrés ERC, però també JxC que només per un parèntesi delirant està renunciant al seu ADN d’influir i assolir des del seu pes a la política espanyola des de la seva representativitat catalana.

Haver esdevingut – irreversiblement – Estat del Benestar Autonòmic prou que reclama fixar una nova llei orgànica de finançament autonòmic, que com sempre és d’optativa tria per a cadascuna d’elles. I aquí sí que el PP s’escau imprescindible perquè democràticament governa a una àmplia extensió espanyola descentralitzada. Hauria d’assumir l’harmonització fiscal plegant veles en les pràctiques de dúmping sobretot a Madrid. Potser també haurà arribat l’hora que el PNB aporti un «cupo» de solidaritat de més gruix, que s’implementin les agències de recaptació consorciades, a la manera que marca el nostre Estatut.

No dubto que un gruix de llibres blancs, de projectes nonats, d’esborranys madurs obra d’experts veuran la seva oportunitat d’oferir-se per als acords polítics.

L’excepcionalitat obliga a acords excepcionals. Obliga. Implica.

Si ara tampoc és el moment dels grans pactes de pressupostos i del nou finançament autonòmic, si ara no sortim amb la garantia d’un Estat del Benestar Autonòmic, caldrà arribar a la conclusió que al nostre sistema representatiu de partits predomina la selecció equivocada de dirigents; dins la inèrcia de les xarxes clientelars i el sectarisme.

Seguint-los, ben tancat a casa, en les seves decisives rodes de premsa, on posen a prova la seva categoria em sento més que esperançat.