'Confinatus'

Quan fa uns dies la nostra directora m’indicà que podia escriure quelcom sobre l’epidèmia del COVID-19 em vaig veure una mica bloquejat. Des de la meva condició de metge no tinc res més a dir que s’han de seguir les indicacions i les valoracions de la sanitat oficial. De la de Catalunya, perquè el desgavell de les que dimanen de l’estat espanyol, i tant més a la vista del desastre de Madrid, millor que no.

A veure, minyons: si heu fet bondat i heu estat confinats d’ençà que ho van ordenar les autoritats catalanes, esteu entrant en el onzè dia. Si no heu tingut símptomes, el més probable és que no heu agafat el virus. Tot i que el temps d’incubació pot arribar a ser de catorze dies, és també probable que els que passen un temps d’incubació més llarg tinguin un quadre dels més lleus. Tranquils, us en sortireu d’aquesta.

Però només si continueu confinats: no heu agafat el virus (o el virus no us ha agafat) i, per tant, encara sou susceptibles a agafar-ho. Especialment ara que anem arribant al pic de casos, és quan hi ha més gent portadora, el que incrementa les possibilitats de contagi. Compta, doncs, i tancats a casa.

Si a Tarragona sembla que tenim les dades més baixes d’incidència de malalts, algun mèrit devem tenir. Pot ser que això del confinament no ens és tan aliè, acostumats a tancar-nos a casa quan hi ha accidents a la química i tenim la disciplina interioritzada. Tancar-nos a casa és un exercici de llibertat. La llibertat d’una decisió individual, personal. Però de llibertat republicana, d’igualtat que ens fa a tots iguals. I de fraternitat o solidaritat per què així evitem de, possiblement, contagiar als altres.

Històricament, en més de dos mil anys, ens hem sortit de pitjors, pestes, guerres, setges, bombardejos i destruccions. I sabem que podem confiar en nosaltres mateixos, defugint de paraules buides i d’abusos.

Quan acabi, puig que les passes, passen, haurem de passar comptes també. El confinament esdevindrà una llaaarga jornada de reflexió. Tindrem temps de pensar-s’ho tot. De qui ens ha dit la veritat i qui ens ha volgut enganyar. De qui ens ha donat, suport, carinyo, ajuda, i qui ens roba, siguin mascaretes o dignitat, que sempre ho fan amb l’excusa de què ells ho repartiran millor.

Hem d’estar molt agraït dels sanitaris, defensa de primera línia, al peu del canó. Això inclou també als farmacèutics i els treballadors socials. I dels que mantenen el subministri i distribució de queviures o els que vetllen per la seguretat. I als que fan l’esforç, com aquest diari, d’aportar la informació cada dia.

Però si hem de decidir qui ens mana, a qui cedim el poder, no oblidem que el poder, la sobirania la tenim nosaltres. Ens l’estem guanyant cada dia, ni que sigui tancats a casa. Només qui ens garanteixi que se sotmetrà a aquesta nostra sobirania podrà comptar amb el nostre suport.

Bona sort a tots plegats.