No fos cas que, d'aquesta, encaixéssim millor dins d'Espanya

Vagi per endavant: quan una persona amb responsabilitat política –repeteixo «responsabilitat»– i, al nivell que sigui, ha hagut d’assumir i solucionar problemes greus –sobrevinguts!– per força s’ha de posar en la pell dels qui justament ara van al davant en la crisi de la pandèmia. I a més dels 4 nivells (europeu, espanyol, català, municipal) també, segurament, arreu del món. Tot i que cal diferenciar, dins del món, els qui pertanyem, hem conquerit i volem conservar de les societats obertes: amb llibertats individuals, economia mixta i drets socials. Cap miratge, doncs, envers el règim xinès...

Dins d’aquell nostre món impera tant la competència política com l’econòmica; per la qual cosa és un canvi radical de xip d’haver de fer pinya, dialogant, acordant amb lleialtat i cooperació per actuar contra la crisi sanitària i econòmica de la pandèmia. I el canvi d’actitud s’aguditza en la nostra monarquia parlamentària autonòmica (dins la UE). Tot i la conjuntura d’estat d’alarma –legal i psicològic– com s’hi expressen les inèrcies de les rivalitats:

a) Com no intentar debilitar la institució del Cap d’Estat, després de la deriva de pèrdua de reputació del Rei Emèrit? Que un prejudici arreladíssim no sigui desmentit per les mesures tan dràstiques i doloroses que el fill ha hagut de determinar sobre el pare. Les cassolades en van ser testimoni; i, com que sé que tota paraula conserva la seva etimologia implícita, doncs pot ser que tornem a recordar que la primera cassolada fou la de conspiració de les dones dels generals que van incitar al cop d’Estat de Pinochet a Salvador Allende, però el gregarisme de les fòbies (i dels votants de part dels governs espanyol o català) ignora orígens i també l’intent de redreçament de Felip VI.

b) Quan els executius es veuen depassats –millor dit «inundats»–angoixats i havent de decidir, rectificar i guiar-se per la «Tasca i l’esperança» (Pompeu Fabra recordat per l’alcalde Marc Castells d’Igualada) vet aquí que al Congrés –amb alguns portaveus sense pas previ per llocs de govern– no poden renunciar a marcar estridents diferències. Valgui el contrast, dins d’ERC, entre la noblesa i l’infinit sentit del compromís de la consellera Alba Vergés (catalanament coordinada amb el tan rigorós i fiable company ministre Salvador IIla) amb el paperot teatral emfàtic de Gabriel Rufián. O la solidesa del conseller Buch –a qui han tocat tots els papers de l’auca dels conflictes (disturbis nocturns de reacció a la sentència, explosió de l’antiga Iqua, temporals del Glòria i ara els graus de confinament)– amb els missatges populistes–d’un espai polític de centredreta!– de «submissió als mercats», de «feu com amb el rescat a la Banca» (quan de les primeres, temps enllà, fou la Catalana; on per cert la llavors jove jutgessa Margarita Robles fou de la minoria que considerà que Jordi Pujol havia de ser processat).

Per tancar aquest capítol sobre el legislatiu general, amb competències per decidir el perllongament de l’estat d’alarma, quin goig seguir el paper com a presidenta de la constitucionalista Meritxell Batet. Pels anys que visqué al carrer de Santa Marta d’Altafulla i pels sopars al Faristol d’Altafulla els del poble ens n’enorgullim especialment.

En el teledebat del Parlament va mancar el sentit del diàleg; continuant amb la rutina dels llargs discursos–segurament amb teleprompters. La pròxima vegada: joc de preguntes i respostes; una a una. El bon teatre no és discursos sinó d’àgils diàlegs, i la millor filosofia, com la de Plató o la literatura del Renaixement (com la del tortosí Cristòfor Despuig)

c) «Tancament perimetral! Confinament total! Confinament total! Ens retenen proveïments! Recentralitzen!». La lògica de fer pinya, de les jerarquies de competències–i per tant d’aquelles «responsabilitats»– cal reconèixer que d’alguna manera destarota –desbarata– la dèria del Procés; perquè, precisament, l’estat d’alarma obliga a l’encaix dins Espanya –amb lleialtat i cooperació entre institucions i grau d’interdependència. Les decisions preses fins ara: el tancament de fronteres de la UE; el confinament estricte de responsabilitat individual, tot i el necessari gran desplegament de forces de seguretat– cas especial: l’aïllament a la conca de l’Òdena; el reforç als proveïments, sense usurpar la gestió de compres de les conselleries; el contacte permanent entre responsables de salut i la conferència setmanal entre presidents.

En la insistència en el confinament total prou que es demostra la irresponsabilitat –tant per no tenir-ne mentalitat, ni grans funcions– en les conseqüències econòmiques: es va demostrar l’octubre del 2017 i ara hi tornem. Quan sanitat i economia fa un tàndem indestriable; quan, ja inexorablement, tenim una segona oportunitat: rectificant l’austericidi reactiu a la Crisi encetada el 2008: desplegant un amplíssim i exhaustiu ventall neokeynesià; on cada espai polític, a cada nivell, hi està cridat. Com en un pacte llampec acaben de demostrar, al bressol de la democràcia contemporània, republicans i demòcrates.

d) Els dos rems de la construcció europea –democràcia cristiana i socialdemocràcia– amb els centristes respectius han de navegar per rutes conegudes però no assumides: mutualització del deute, que tant en compra el BCE; nou Pla Marshall, pressupost que no faci caure la cara de vergonya en relació amb el PIB. Pedro Sánchez, com a representant de la quarta economia i del sud com s’hi esmerça vindicatiu!

Dins la crisi sanitària i econòmica de la pandèmia cada persona, cada família, cada col·lectiu, cada classe i grup social, cada nacionalitat i regió s’adona –dins d’aquella «Tasca i Esperança»– que nodreix i es protegeix dins de l’Estat –per a nosaltres irreversiblement tan compost. «L’Estat és la substància ètica autoconscient» (Hegel). Per si serveix de colpidor criteri d’encaixos de xarxes multinivell federalitzants...