Situació a 6 d'abril

Si bé tot pot ser canviant, d’un dia per l’altra, la realitat és que existeixen una sèrie de variables que m’agradaria comentar, com la base del que pot passar en el futur, i també les previsions al respecte. És cert que ens estem acostumant a mesures «canviants» de tota mena i que afecten no solament a accions de caràcter sanitari, sinó també a actuacions de direcció econòmica-jurídica i com es dissenyaran les noves estratègies al respecte.

Avui ja ningú discuteix que som davant una inexistència de demandes, és a dir, la capacitat de compra es limita exclusivament a alimentació, farmàcia i, en menor mesura, altres qüestions de primeríssima necessitat; és a dir, el món es troba en un moment on pràcticament ha deixat de produir davant una absència absoluta de desig de compra. Per tant, el problema és que no es dona cap oferta transaccional, doncs ningú pot, ni vol, adquirir més, per la mateixa congelació dels mercats i l’evidència de tancament pràctic.

Malauradament, tot el que esmento, té una lògica econòmica, davant una situació de confinament global, que és la primera vegada que passa i, per tant, el desconeixement respecte a portar actuacions concretes és nul i s’ha «d’inventar cada dia» amb el que suposa de risc, a l’hora d’encertar o no en les mesures; especialment si som conscients que les estratègies a implementar afecten no a mercats, indústries, corporacions, etc., sinó també a persones i, per tant, cas d’errors el problema es fa infinit.

Davant el que he comentat i el que es va produint, ens trobem amb ingents quantitats de problemes que afecten qüestions quotidianes de la nostra pròpia viabilitat personal, així, la greu situació del sector financer, amb una caiguda de les borses en l’àmbit planetari, és un fet amb variables que, a curt termini, suposaran canvis emblemàtics, però també la incidència personal respecte al pagament i cobrament de salaris, la mateixa viabilitat empresarial d’autònoms i PYMES, i sobretot, el «fantasma» de la fallida com mirall proper, són situacions que ens poden portar al propi «caos del sistema».

Certament, moltes són les opinions respecte a què fer, que van des de les de contenció puntual fins aquelles que demanen una aposta il·limitada per fer front a la dinàmica accelerada de desaparició de llocs de treball, fins a quotes inadmissibles, i el que és més greu, l’assentament d’un panorama de misèria generalitzada, amb repercussions de tota mena, des de la seguretat fins al possible desproveïment i les mesures de racionament, que ens agradi o no, es poden produir, per molt «bèstia» que el tema avui ens pugui semblar.

En qualsevol cas, el que si és indiscutible, és que ens dirigim cap a un model d’endeutament públic desbocat que sembla és l’única via per buscar, en el seu moment, una recuperació econòmica mínima, ara bé, avui, el que és clar és que en els mesos vinents el dèficit serà il·limitat i, per tant, s’hauran d’endegar decisions que finalment, al meu entendre, comportaran reducció de la despesa de les administracions, a tots els nivells, així, menys ajuts, la possibilitat de quitances al deute institucional i, de manera evident, una pressió fiscal il·limitada; tot encaminat a la possibilitat de retrobar formules que permetin la creació de llocs de treball, i la mateixa activació de la demanda per una via productiva ara paralitzada i a la que s’haurà d’incentivar com faci falta; a més, sense oblidar variables que afecten casa nostra, com la recuperació urgent de la indústria turística, que representa el 15% del nostre PIB i que serà vital, per almenys poder veure un mínim positivisme a curt termini, encara que, d’entrada, ens haurem de conformar en els mercats interiors, per deixar per més endavant la tornada dels clients internacionals. Estarem, en qualsevol cas, en una economia de mínims, on serà complicat buscar el nostre espai de supervivència per superar el moment delicat que ens toca viure.

Entenc, a més, que l’anàlisi que faig, que en tot cas és producte de la mateixa lògica, comportarà situacions concretes en un període de precarietat, on hauran de baixar els lloguers, les hipoteques, amb una inflació, esperem que controlada, i amb canvis de tot ordre a l’hora de plantejar-nos un model de vida diferent del que teníem dissenyat només fa uns dies; en definitiva, ens haurem d’acostumar a viure amb menys recursos i, el que serà més difícil, menys il·lusions, davant un marc de conflicte, també internacional, on s’haurà de veure com tot això s’adapta a un model de lideratge fins ara inapel·lable que pot sortir condicionat, i on cada cop més, com a ciutadans del món, ens veurem «posseïts» per una globalitat, on també drets, fins ara indiscutibles, es poden veure reduïts, amb el que això pot suposar de present, però sobretot per un demà confós.

Per acabar, reflexionar que el que esmento és el dia d’avui, doncs no sé com ens adaptarem a les noves en pròximes dates, ni quines seran les decisions puntuals dels governs mundials, ni fins i tot si podrem mantenir un «ordre»” relatiu, cada cop amb més mancances a l’hora que la societat rebi informacions que poden ser posades en dubte, si la situació crítica continua desbocada i el pànic s’assenta sense gens d’interès per marxar.

Esperem que el seny i la capacitat d’entesa entre persones, faci més que les dades objectives i puguem, almenys, tenir una mínima esperança que podem seguir avançant.