'Un ballo in maschera'

La coneguda òpera de Verdi, que relata una història violenta d’enganys, adulteris sospitats i un complot d’assasinat a l’autoritat, va ser censurada en el seu dia i li va donar molts maldecaps al seu autor. Sota una màscara es poden ocultar obscurs designis. Però també la broma carnavalesca i la identitat amb propòsits no sempre legítims. Màsqueres porten els bandits saltacamins i màsqueres portaven els actors clàssics del teatre grec i romà. Màsqueres amb un llarg bec són imatges que veiem de les pestes de l’edat mitjana, el bec reomplenat d’herbes aromàtiques per a fer més suportable la pudor de la peste. Ha estat més recentment que tapar-se nas i boca ha tingut una utilitat protectora per hom i pels altres. Els treballadors de feines que generaven pols o serradures, a mines o pedreres. O per a evitar la pols, la sorra, dels camins o del desert. Milions de soldats i civils van arrossegar màsqueres durant la I Guerra mundial per a protegir-se dels gasos asfixiants utilitzats com a armes durant la contessa. I, tot plegat fa una mica més de cent anys, els cirurgians per a evitar contaminar el cos obert d’un camp operatori.

Un ball de màsqueres l’estem veient i continuarà formant part de l’escenari pùblic per un bon temps. La indicació de tapar-se boca i nas és una recomanació d’autoritats sanitàries per tal d’evitar contagis durant l’actual epidèmia del virus SARS-CoViD-19. El propòsit pot ser doble: evitar que les secrecions respiratòries, les gotetes de saliva que expel·lem parlant o amb la tos i els esternuts arribin als que ens envolten i, potser també per a evitar d’inhalar les que els contagiosos ens facin arribar. I només potser, puig que aquesta funció protectora només l’exerceixen les mascaretes proveïdes de filtre.

Enfrontats a l’epidèmia, aviat va ser evident que de mascaretes no hi havia per a tothom i va començar el ball de màsqueres. Primer es tractava de proveir a qui més risc de contagi tenia, com són els treballadors sanitaris, també amb el doble propòsit: protegir als altres i protegir-se. I aviat va ser evident que amb mascaretes no hi havia prou i que calien equips de protecció de tot el cos, EPI, Equipament de Protecció Individual, que cobreixin tot el cos, especialment els ulls, una de les vies d’entrada del virus. Per a la població en general, les masqueretes més simples tenen el propòsit d’evitar la difusió del virus. Si les porta tothom, realment tothom, que vol dir contagiosos i contagiables, es posa una barrera efectiva. Juntament amb l’ús de guants i el manteniment de la distància, ara dita social, d’un parell de metres, limiten la transmissió del virus dels contagiosos als contagiables.

D’eficàcia més general és el confinament de la població, que just ara sembla que comencem, massa precipitadament, a relaxar. El confinament és molt onerós, físicament i mental i, també, des del punt de vista de l’activitat econòmica. Però demostradament eficaç.

Al ball de màsqueres contribueixen barruerament els resposables del “gobierno” de l’estat, perdut en indecisions i confusions, assignant a Catalunya una quantitat de màsqueres en un nombre concret, 1.714.000, per a recordar-nos que fa tres-cents anys que suportem les seves ignonímies. D’això no deu ser alié l’actual rei Felip, descendent numéricament d’altre Felip d’infausta memòria. Ho recordarem, si és que ens cal. I li recordarem quan tot acabi.

Les màsqueres estan aqui per a quedarse. S’incorporeran a l’abillament comú com ho hem vist als païssos de l’Orient. En part com protecció, en part per solidaritat i, potser també com a moda. I davant dels intents de seguiment de les persones per càmeres al carrer, per a preservar identitats. Alguns es trauran la màscara, reialment o metafòricament, per revelar-nos les seves veritables identitats, mentre altres romandran vergonyosament amagats. Però no ens esborraran el somriure.

Esteu tots convidats al ball.