La cultura, sempre

A inicis del mes d’abril l’enuig del sector cultural amb el seu ministeri, encapçalat per José Manuel Rodríguez Uribes, va ser majúscul, ja que el ministre va dir: «Primer la vida i després el cine». Al cap d’uns dies rectificava dient: «La cultura és llibertat i la llibertat és la democràcia, imprescindible per aquest avanç social». Des de tots els sectors professionals es van reivindicar sota el hashtag ApagónCultural. Després de la polèmica des del ministeri s’aposta per un Pacte d’Estat per a la Cultura, consensuat amb les Comunitats i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies. Aquest Pacte es fonamenta amb tres paràmetres: 1. Bé de primera necessitat; 2. Polítiques per aturar el cop provocat per la pandèmia i 3. Articular la reconstrucció i rellançament del sector.

A Catalunya des del Departament de Cultura s’ha creat un nou portal web Pla de Rescat dotat amb 31 milions d’euros. Altres entitats com l’Institut Català de Finances/ICF, l’Institut Català de les Empreses Culturals/ICEC i l’Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural/OSIC han establert línies de crèdit per un import total de més de dotze milions d’euros.

No podem pas obviar que aquest sector va ser dels primers a abaixar la persiana i serà un dels últims en pujar-la, i ja veurem en quines condicions. No és com els aliments o la roba, però sí que ho és d’oferir a les persones una vida digna. Com va dir T. S. Elliot la cultura és, senzillament, el que fa que la vida mereixi ser viscuda. La lectura, la música, el teatre, el cine, l’òpera i tantes altres manifestacions artístiques confirmen aquesta frase.

La indústria cultural ocupa unes 700.000 persones i aporta el 3,2% del PIB. La cultura té un valor incalculable i insubstituïble en la formació de les persones. I, a la vegada, un valor econòmic i industrial perfectament tangible. La potencialitat cultural que té tot el nostre territori al qual pertanyem 800.000 habitants i que per la seva diversitat –energia, química, turisme, agroalimentació, cultura, patrimoni– som una Regió avançada d’Europa. Generem uns 25.000 milions de PIB. La cultura sempre defineix qui som i com som. El repte és explicar fins a quin punt la cultura és una oportunitat per a la ciutat. S’ha de convertir la crisi en oportunitat. Tarragona és una ciutat que pot barrejar el seu passat romà, amb la modernitat, i aquesta complexitat està per desplegar. Estem davant de canviar la manera d’operar, sense negar tot l’anterior. La cultura no depèn solament de les administracions, cada vegada hi ha més aliances amb els agents privats. El mecenatge és una realitat i sortosament creix. Ara la cultura està relacionada amb el turisme més que mai. Hi ha una cosa pitjor que el turisme, que és no tenir-lo.

La Tarragona romana, declarada Patrimoni de la Humanitat, és un bon fonament i, potser, també un bon entreteniment. Sense oblidar-nos de les altres Tarragones com la medieval o la modernista, la serrallenca o la de platges, entre altres.

Amb tots els esdeveniments culturals es demostra la seva capacitat de cohesionar la societat i es potencia la creativitat de tots els artistes. Com més culte sigui un país, més pròsper serà aquest país. La identitat i la singularitat d’una nació, d’un estat ve marcada d’una manera molt contundent per la seva cultura, que està condicionada per les lleis del mecenatge i de la propietat intel·lectual. La cultura catalana sempre s’ha fonamentat en tres talents: 1. El creatiu, el que personalitzen individualment els artistes; 2. L’emprenedor de l’època, ja que no podem deixar de contextualitzar l’entorn del moment viscut i 3. Saber treure, els catalans, de les pedres pans, que ens caracteritza. La cultura és un dels motors de l’economia. La cultura amb l’educació són els dos pilars més importants que tenim i són la millor herència que podem deixar els nostres fills.