La vida no cotitza a la borsa

Frenar l’emergència climàtica, frenar l’extinció d’espècies i sortir de la crisi sanitària produïda pel coronavirus van junts. La comunitat internacional s’ha llençat a la recerca d’una vacuna. És lògic. A més, qui la trobi, farà diners. D’aquí que hi hagi laboratoris que gasten ingents quantitats per arribar primer a trobar un producte que consumiran gairebé els set mil milions d’humans i potser altres espècies que habitem el Planeta. Però serà una vacuna per un virus i resoldrem un sol problema, greu, que ara tenim.

Però n’apareixeran de nous amb tota seguretat. L’escalfament que ja ha provocat el canvi climàtic ha contribuït a trencar els equilibris i ja no podem ignorar per més temps que quan desapareix una espècie animal o vegetal, altres es veuen afectades i disminueixen o simplement deixen d’existir. Llavors ja no ens beneficiem de l’acció que aquestes exercien eliminant patògens en forma de virus o bacteris. De forma similar quan augmenta la temperatura perquè creixen els gasos d’efecte hivernacle, no només moren milions de persones cada any sobretot a les àrees metropolitanes més contaminades, sinó que creixen i es cronifiquen altres malalties respiratòries i al·lèrgiques que en altres zones són minoritàries. De rebot, quan arriben grips o epidèmies com la del coronavirus, aquestes mateixes persones formen part del que anomenem grups de risc i tenen més dificultats per afrontar el problema.

Per tant, vacunes sí; però atacar el problema de fons per evitar problemes de salut i la mort de milions de persones, també. Això no dona diners perquè la vida no cotitza a la borsa. Però incorpora un nou valor a la nostra existència que no es comptabilitza monetàriament i sumem factors que contribueixen a l’eco-Terra que vol dir una Terra equilibrada. Prou d’usar el PIB, la renda per càpita, la renda disponible com a únics paràmetres per analitzar la nostra qualitat de vida. L’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) que ja existeix ha de ser el nostre referent principal i ens ha de dir cada any quin país disposa d’una millor educació, salut, qualitat de l’aire, i com contribueix a rebaixar la temperatura del Planeta. O no hem après aquests dies que necessitem més la salut, el treball, l’amistat, la solidaritat, la seguretat que no pas els diners?

Cal doncs canviar i de forma molt profunda. Però tenim alguns problemes. Un dels principals, són les idees preconcebudes: que aquest és un virus inesperat, que ha estat un accident, que l’excepcionalitat del moment durarà poc i tornarem a una normalitat encara que li diguem nova. Així sense més? No haurem fet res i vindrà del cel?

No, l’emergència continua. I ja no val només declarar-la en actes solemnes als ajuntaments i als parlaments. Einstein deia «no pots canviar si continues fent el mateix». Cal passar a l’acció. I una de les que més ha suscitat el consens de la comunitat científica és la descarbonització del Planeta. Perquè això que tots junts aturarem el virus només es completarà quan deixem d’emetre porqueria si em permeteu l’expressió. Si la majoria del Planeta estem d’acord que per restaurar-lo i restaurar-nos hem de descarbonitzar totes les activitats que desenvolupem, ens hi hem de posar sense dilacions i passar a consumir només energia renovable.

Deixarem d’escalfar i de disminuir la biodiversitat restaurant els equilibris perduts. Les comarques tarragonines tenim algunes possibilitats de fer-hi alguna contribució especial que ens pot reportar alguns beneficis.

El nostre sistema productiu ha d’emprendre accions decidides, des del primari fins a l’industrial introduint reformes i cercant nous nínxols d’activitat. Aquest cap de setmana, el President d’Iberdrola deia «d’aquesta crisi sortim més verds o no sortim». Alguns no saben encara que parlar de verd vol dir també indústria, turisme de qualitat i agricultura més sana. Els 300.000 nous llocs de treball que ell citava si ens hi posem seriosament requereixen lideratges polítics i empresarials, acords de mirada llarga i la implicació de tothom. També la de vostè i la meva.