Deixar-se atrapar per l'esperit

Benvolguts i benvolgudes,

Si un pare o una mare poguessin entrar en la intimitat del seu fill adolescent, com l’ajudaria a créixer! Però, en general, l’adolescent és gelós de la seva autonomia i tem qualsevol intromissió. Les coses són així. I moltes vegades l’únic que poden fer els pares és acompanyar essent-hi ben a prop en l’escolta i el silenci.

L’Evangeli de Joan ens exposa que Jesús, en una festa a Jerusalem, exclamà: «Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè diu l’Escriptura: “Del seu interior brollaran rius d’aigua viva”» (Jn 7,37-38). I, tot seguit, l’evangelista afegeix: «Deia això referint-se a l’Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell» (Jn 7,39). Es tracta de deixar entrar l’Esperit del Senyor en les nostres vides. És el secret de la nostra personalitat com a creients i el que fa madurar veritablement les comunitats cristianes.

No fa gaire vaig trobar en un número d’una publicació parroquial la historieta d’un home que cercava Déu. Deia així: «Conten que un home cercava Déu amb desfici, corria i corria sense parar mai cercant Déu; corria i corria, ja que els anys de vida, pocs i curts, li semblaven desproporcionats a la grandesa de la feina que s’havia proposat; corria i corria i corria, perquè eren tants els llocs on cercar-lo! Fins que no podent més, un dia s’aturà, descoratjat, desfet, esgotat. Diuen que aquell dia Déu el va poder atrapar.»

Deixar-se atrapar per Déu. Deixar-se atrapar pel seu Esperit. Aquest és el tema! Déu no és soporífer, com algú ha dit. Ben al revés. En els fets de la diada de Pentecosta en tenim una prova. Els Apòstols, reunits al Cenacle, en un primer moment més temorencs que esperançats, es deixen atrapar per l’Esperit Sant i es converteixen en homes audaços per donar testimoni que «Crist és el camí». I ho diuen amb un llenguatge que tothom entén.

Com els Apòstols, deixem-nos atrapar per l’Esperit! Avui, que és Pasqua de Pentecosta, us convido a parar atenció a aquesta gran festa que celebrem els cristians, cloenda de la cinquantena pasqual. A voltes, potser hem cregut que Pentecosta és la festa del soroll. I no és això. Abans que tot i sobretot és la festa del silenci; la festa de posar-se a escoltar Déu, de deixar-se interpel·lar pel seu Esperit.

En la vida parlem massa. Maria en l’anunciació diu les paraules justes. Es deixa prendre per Déu, es deixa atrapar pel seu Esperit. És cert que cal organitzar-se, que cal pensar i reunir-se, fer programes i posar-se a treballar; prendre el timó de la barca i remar, com més colla millor. Després d’aquests dies de confinament, tots en tenim moltes ganes. Però és fonamental deixar que el vent de Déu porti la iniciativa. I per això s’han de passar hores de silenci, amb Déu. Atents a la seva Paraula, afermats en l’Esperit que hi ha en nosaltres pel baptisme i per la imposició de mans en la confirmació. Diu sant Pau: «Déu ha enviat als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que crida: ‘Abbà, Pare!’» (Ga 4,6). Si un pare d’aquest món pogués entrar en la intimitat del seu fill, com l’ajudaria a créixer! Deixem-nos modelar per l’Esperit! Creats per la llibertat, no anem sols pel món. Cal que siguem més conscients de tan bona companyia. És el secret del creient i el secret de les comunitats cristianes autèntiques i fervoroses.

Ben vostre,