Crits i silenci

En els darrers dies, la nostra classe política, tant a Catalunya com a Espanya, ha pujat els «decibels» respecte de les seves manifestacions públiques a l’hora d’exercitar la seva parcel·la de poder, tant al govern com a l’oposició. L’escarafall en determinades compareixences parlamentàries, totalment fora de lloc, i deixant de costat la greu crisi, de tota mena, que pateix la nostra societat, és una situació massa desagradable per valorar-se des d’un punt de vista positiu.

Certament l’espectacle de desqualificacions mútues, que no aporten res, és un exemple, en tot cas, de la impotència d’uns lideratges que s’haurien de preocupar més per buscar punts d’acord que per refrendar els seus particulars plantejaments ideològics. De poc serveix, en moments com els que vivim, el que la ciutadania reclama dels seus representants, que és la capacitat per gestionar, el millor possible, un problema sobrevingut, al que només guanyarem si, entre tots, som capaços de buscar les eines necessàries per fer-li front, fora de tota competència partidista, i malgrat les milionàries campanyes publicitàries benintencionades.

En el seu moment, els Pactes de La Moncloa, ara posats en dubte per una part de la nostra classe política, van significar, agradi o no, avançar en un futur que en aquells moments també era ben complicat, i que sota el lideratge del President Suárez, van col·locar al país en un espai democràtic, que per part d’alguns, en aquests moments, es voldria posar en dubte.

Crec que no són moments d’enfrontaments i de crits, per molt complicat que pugui ser asseure’s a negociar, quan les discrepàncies són tan extremes, doncs si no es fa el que cal, el futur comportarà greus problemes de subsistència en els més elementals drets, que tant han costat de guanyar.

Les noves, no optimistes, que dia a dia ens avoca la realitat, i que sembla que es van agreujant per moments, crec que exigeixen dels nostres «caps» aplicar importants dosis de seny, si realment volem trobar la via que permeti fer compatible la tornada a uns mínims, previs a la COVID-19, que avui es troben a precari.

Segurament, tot el que esmento es troba instal·lat en la lògica dels arguments, i no aporta cap novetat a la discussió que obra els diferents informatius de manera quotidiana, però que si no es fan els sacrificis de renúncia que pertoquen, ens poden portar a una confrontació entre persones molt perillosa.

Crec que és el moment que la societat civil, amb els mitjans que disposa, com per exemple les xarxes socials, pugui dir la seva, i sigui realment escoltada, aparcant a aquells que segueixen en la línia de la desqualificació, l’enfrontament, les veritats a mitges i, sobretot, apuntats al concepte de «com pitjor, millor».

Continuar amb els crits, deixant de banda els silencis, no és una opció per garantir-nos un demà possible, especialment pels més joves, que trobaran en el model vigent, a partir d’ara, «més trampes» de les que ens vam trobar els ja no tan joves, en el seu moment. En definitiva, a què esperen els nostres màxims responsables, i no sols polítics, sinó també socials i econòmics, per fer valer la seva veu i imposar el diàleg com l’única opció a desenvolupar, amb garanties d’èxit?