Merla blanca

Sembla que les xifres remeten i a poc a poc podem començar a reprendre la part de les nostres vides que hem hagut de renunciar durant l’escalada de la pandèmia.

Dos metres és la distància que ara ens separa i queda per recórrer per poder dir que hem superat aquesta crisi, benvinguda la normalitat.

Hi cap molt en aquests dos metres de distància, coses que poden passar com un rebrot i d’altres que ens poden ajudar a anar retallant aquesta distància com ser prudents, fer servir la mascareta, és a dir, seguir les recomanacions que per activa i per passiva ens han fet.

Com ja saben, no es tracta de distància social, sinó de distància física i de posar ànim i imaginació a les coses. A 2 m les converses es tornen indiscretes per a la gent prudent.

Però em temo que no tornarem a la normalitat, almenys com era fins ara, perquè falten avui dia 27.127 persones. No és possible que tot torni a ser igual. Tots ells mereixen el nostre respecte i la nostra responsabilitat a fer que el que ha de venir sigui millor que el que deixem enrere. Han estat, de moment 240 mil casos confirmats, 150 mil curats i 27.127 morts. Avui que escric aquesta opinió és el primer dia que no es comptabilitzen morts per la COVID-19.

Realment no és una situació fàcil el que ha deixat aquesta tremenda crisi sanitària però la humanitat ha progressat enfront dels grans obstacles.

El que tenim per davant obliga a una reflexió profunda, moltes persones, masses, forçadament, perquè han perdut les seves feines.

Arribarà un moment en què no tindrem imposades limitacions estrictes, serà necessari responsabilitzar-nos en el nostre dia a dia, no imagino moltes raons tan poderoses. Als nostres caps estan els temuts rebrots, i no ajuden ni els botellons, ni tantes burrades com se senten diàriament a les notícies, no passa res fins que passa.

Seria, com explica Nassim Nicholas Taleb, quan parla de la comprovació que ens pot portar a conclusions errònies, com dir que ahir vaig dormir una migdiada a les vies del tren i que no passa res. Perquè precisament ahir mentre dormia no va passar cap tren que m’atropelles.

Em sorprèn molt veure imatges de terrasses plenes i que els parcs infantils continuïn buits, alguna cosa no està bé. Estem travessant el carrer amb els ulls embenats. De res serveix negar el que ha passat, per estrany que hagi estat

Doncs bé, la pandèmia ens ha portat a fer un gran salt en l’ús de la tecnologia, ens ha permès a grans i no tan grans, d’obrir canals de comunicació que fins ara no eren els que consideràvem més idonis. Jo preferiria estar amb amics a una terrassa, però és veritat que gràcies a la tecnologia se m’han obert possibilitats que fins ara tampoc em plantejava. A més de la tecnologia l’altra part important la té ara la ciència, de la qual tots esperem una vacuna que abans o després arribarà.

Els canvis sempre inquieten, per la incertesa i perquè és difícil sortir de la zona de confort, bé, doncs això ja ho hem fet aquests dies, ja estem aprenent a gestionar-ho. La qüestió és ara pensar que volem que formi part de la nostra normalitat. De veritat tornarem al mateix? I és que ho dic amb incredulitat.

Cada dia ve a cantar una merla al pati de casa, m’alegra escoltar el seu cant tan bonic i em permeto pensar que pot ser que un dia sigui un blanc, seria extraordinari!