L'espai perdut

L’espai és una realitat mesurable. Fins i tot delimitable, tot i que es considera infinit i en continua expansió, parlem dels confins de l’espai. Confinats com estem, el que hem fet és reduir els espais nostres i, amb això, els moviments.

Hem perdut espais. Espais que creiem que eren nostres, que formaven part del nostre entorn personal, no els tenim accessibles. Uns espais ens estan vedats. Són espais propers, d’ús comí, compartits. Altres, grans espais, queden fora del nostre abast pel confinament. Fins fa poc tota la superfície terrestre estava al nostre abast. Podíem viatjar pels cinc continents sense gaires limitacions i, fins i tot, a un cost abastable. Això era la glòria de la dita «globalització», anglicisme de mundialització: viatges transoceànics, vacances a 10.000 quilòmetres de casa nostra, negocis a déu fusos horaris amb clients que es lleven quan nosaltres a penes anem al llit.

Precisament a estat a l’hora causa i conseqüència de la COVID-19: la transmissió de l’epidèmia s’ha fet per l’espai aeri. La principal mesura de prevenció d’àmbit internacional ha estat el tancament de l’espai aeri. Un altre espai perdut.

Amb el confiament, a tots els efectes perdem l’accés lliure a tots els espais públics: carrers, parcs, avingudes, passejos, monuments, museus, estadis, teatres, sales de concerts... La Scala de Milà, el Liceu, el Palau de la Música, l’Albert Hall, Wembley, el Camp Nou, el Colosseu, Champs Elysèes, la 5a Avinguda, la pujada a l’Everest, la Kaaba, tot buit, mentre tots restem tancats als nostres espais privats.

S’ha decidit que hem de mantenir un espai d’1,5 a 2 metres de la resta dels humans, una distància física, que no social. Potser una distància solidària, per a no contagiar ni ser contagiat. Un espai perdut. O guanyat.

Hi ha espais que, fins ara, consideràvem comuns: el pati de l’escola, les sales d’espera del dentista, de les estacions de trens, dels aeroports, les àrees de descans de les autopistes, les platges, els pàrquings lliures, les voreres dels carrers o els passos de vianants. A més de tots els establiments, botigues, bancs, cafeteries, esglésies, hotels i pensions, oficines i dependències administratives. També altres més petits com el replà de l’escala, el portal de casa, els lavabos públics, les cabines dels caixers automàtics, els ascensors.

Espais que, fins ara, a penes havíem considerat com «espais», llocs o indrets.

L’epidèmia ha trastocat també els espais imaginaris de les societats modernes. Fem servir espai per denominar àmbit: espai polític, espai professional, espai electoral, espai econòmic, espai social. O l’espai d’un diari, com aquest, que ha d’ajustar el que publica a l’espai de les seves pàgines. Quelcom que es pot, d’alguna manera, ocupar.

Almenys temporalment hem perdut el control de l’espai. En part per què ens hem retirat, hem cedit l’espai a l’amenaça del virus i en part per què ens l’han vedat amb el confinament.

Però ara es tracta de recuperar els espais. La manera és compartint-los perquè de poc serveix si només ocupem un espai només nosaltres sols. Per a compartir-los cal un grau de confiança que el virus ens ha pres. Confiança en què els altres, que som nosaltres mateixos, no representen un perill. El límit ho posem en una frontera a les secrecions respiratòries mitjançant una mascareta i el manteniment d’una distància física, d’un espai.

I aviat recuperarem la resta d’espais. Els carrers, que, de ben segur, seran sempre nostres.