Eucaristia i caritat

En arribar la solemnitat de Corpus, arriba també la diada de Càritas. És l’hora de fer balanç de tot el que s’ha fet en el darrer any en relació amb la caritat, així com també l’hora de ser més conscients dels reptes que tenim en els moments actuals i d’afrontar-los d’una forma valenta i generosa.

En aquests darrers mesos, amb la crisi de la Covid-19, s’ha parlat molt de solidaritat. Se n’ha parlat tant que, fins i tot, hi ha el perill que pugui quedar desdibuixat el seu veritable concepte. La solidaritat, des d’una perspectiva cristiana, no és simplement gestionar acuradament uns recursos per als necessitats. La solidaritat, des de la fe, sempre és un servei que exigeix que hom es posi en el lloc del qui sofreix la situació de carència, la comprengui, faci seu el problema i aboqui totes les seves facultats per trobar-hi solucions, o almenys intenti pal·liar l’anomalia. La solidaritat, des de la fe, demana també un acompanyament de les persones vulnerables, entrar en les seves angoixes personals, tot procurant aportar sentit i esperança. La solidaritat és un deure de tot cristià. Exigeix molt i, a voltes, no es troben els veritables camins per a fer-la realitat.

L’Església sempre ha unit l’Eucaristia amb la caritat. A la llum de l’Evangeli, el Catecisme de l’Església catòlica (n. 1397) ensenya que «a fi de rebre veritablement el Cos i la Sang del Crist lliurats per nosaltres, hem de reconèixer el Crist en els més pobres, germans seus (cf. Mt 25,40)». D’aquí que la festa del Cos i de la Sang de Crist sigui el dia de Càritas. Hi ha un sermó de sant Joan Crisòstom (ca. 347-407) on s’uneix íntimament l’Eucaristia amb la fraternitat. Es tracta d’una homilia que té plena actualitat, després de setze segles d’haver estat escrita. Diu així: «¿Vols honorar el Cos de Crist? No el menyspreïs quan no té vestits per cobrir-se, no fos que mentre aquí en el temple l’honores amb teixits de seda, a fora tant se te’n doni que pateixi fred i nuesa […]. L’Eucaristia no reclama un vestit, sinó un cor molt pur; el germà necessitat exigeix el màxim interès […]. ¿De quin profit serà que la taula de Crist estigui parada amb copes d’or, si Crist mateix pateix fam? Primer sadolla el famolenc i aleshores podràs guarnir la taula amb el que sobri» (Hom. 50, 3-4).

No es tracta de simples actes de beneficència, sinó que són fets de justícia, ja que tothom té dret a una llibertat i a una vida digna. La fam i la pobresa retallen aquestes llibertats. No cal pas un examen massa minuciós del que ens està passant a prop nostre, després de la crisi de la Covid-19, per adonar-nos de la gran quantitat de carències que afecten una bona part de la nostra societat. En primer lloc, carències de valors, d’ideals, de motivacions profundes, de sentit a la vida i de transcendència…; unes carències que davant la precarietat econòmica agreugen considerablement la situació. I, com dic, en segon lloc, ens trobem ara amb greus carències de recursos humans que pertorben la forma de viure i aboquen a situacions gairebé límits. Manquen recursos per a cobrir despeses de lloguers, d’aigua, d’electricitat, de gas, etc., i força vegades de suficient i adequada alimentació. En el fons s’hi trasllueix el monstre de l’atur. És evident que aquest greu problema del moment present ha de produir trastorns de tot ordre i cada vegada més vitals, sobre els quals, per massa sabuts, no hi volem insistir.

A Càritas se li ha girat molta feina. Col·laborem-hi de cor! Tots junts podem fer molt. A més, faig una crida als més joves a fer-se’n voluntaris. Càritas, juntament amb altres institucions, és el servei professional i organitzat de la caritat de l’Església. Cal, doncs, decidir-nos a col·laborar amb els qui ja treballen pels pobres. En aquest treball, aportem-hi el sentit de la nostra fe i de la nostra esperança, preocupant-nos per cada persona en concret i per la seva dignitat. Precisament, aquest ha de ser el «plus» de la nostra institució eclesial en relació amb altres associacions merament civils.