La contenció d'instints primaris d'assaltar la nevera

Llevat error o omissió, la cosa és que tan bé com pugui he de dir que per ara l’església va cap avall. Enguany vam viure una Setmana Santa diferent. Darrerament ja havia canviat, significava vacances i la Processó, perillosament per als creients, s’apropava a atracció turística, ara per a reblar el clau el coronavirus li va manar esvair-se. És clar que amb naturalitat als anys cinquanta durant la Setmana Santa l’església s’apropiava a la ciutat imposant l’actuació pública. Faig memòria dels requeriments familiars de silenci i submissió de l’àvia, que arribaven a la sensibleria. «Nena, no escombris que pot amoïnar al senyor» o «no facis soroll, això no es pot cantar. No sents la música sacra de la ràdio?, ja cantaràs el diumenge de glòria». Tot i això, una de freda i una de calenta, algun borinot intentava aixafar l’ull de poll al col·lectiu i a mi anar de corcoll: de minyó la mare em va prendre el Divendres Sant a veure la professó, les voreres estaven plenes, prop de la Boca Calle trobàrem un lloc, passava la confraria de la Sang i, just abans de girar cap al carrer Hospital, de sobte una repicadissa com ràfega de metralladora va crear desconcert i batussa. L’esfereïment causà caigudes promiscu d’espectadors, vestes i creus de fusta negra; com vam poder, aconseguírem arraconar-nos a la merceria Sancho, sentíem crits i farfutalles com «ametralladoras maquis». Esverats, vam escapar baixada avall cap a casa. Gairebé en arribar, uns coneguts ens digueren que havien llençat un gat encès que causà un picament múltiple de creus negres. Ignoro si es va agençar la professó.

El grau fidel de submissió polític al catolicisme feia per exemple, que el dia 16 de setembre del 1948 traspassà el cardenal Arce Ochotorena. Tan bon punt es va saber, l’alcalde suprimí –vuit dies abans de les festes de Santa Tecla– les futures revetlles populars, orquestres, balls, fanalets a la Rambla i tot el que simbolitzava alegries, joia i platxèria. També callats acceptàvem el vetat que per a Carnestoltes i per a tots els dies de la quaresma tota mena de disfresses, i caretes i jovialitat. Calia engolir-ho tot, tant se val si eres creient o no. En aquest sentit, em va deixar capficat en trobar un report al Diario Español del 1949 elogiant la simultània d’escacs de Josep Mª Recasens al local de «Acción Católica», on derrotà onze taulers. La notícia denota clar i normal, però vaig parar esment que trenta anys després, en democràcia, vaig ésser regidor a l’oposició i ell l’alcalde que destacava el seu caràcter fort, d’idees esquerranes, tradicional i d’honestedat indiscutible, però tant refractari al catolicisme que a la processó del Corpus donà assentiment que jo, de l’oposició, hi anés en el seu lloc. Com a conseqüència, és admirador el desig d’estimació per als escacs, fins a veure’s amb cor de jugar en aquell lloc d’observança catòlica consistent.

Per romandre amb els escacs, deien que era un esport, en parlaven molt perquè triomfava el nen Arturito Pomar. Això em portava a fer-me un garbuix, perquè allí asseguts i estàtics no ho se pas. Per a mi els esports més preuats eren els que no podia esplaiar-me. A l’escola no en practicàvem cap, no teníem pati. Un diumenge caigué al meu abast un miratge. Quico Fàbregas, futbolista del Nàstic, em va portar al camp de l’avinguda Catalunya. Tot bullia al meu entorn. Vaig trobar-me al límit de la meva il·lusió, viure el partit de primera Nàstic-Valencia. Els vam fotre sis gols. Allò va ser un somni fet realitat, el més assequible era visualitzar un partit d’hoquei patins a la pista. (Rambla cantonada Pare Palau). Davant de casa meva hi havia una bolera de dues pistes (Rambla cantonada Girona). No sabia si era esport. Quan no hi jugava ningú el plantador em deixava provar i, si no, allí mateix podia entretenir-me amb alguna partida de billar a «qui perd paga», però havia de ser contra un candit, evidentment. Al carrer Canyelles hi havia la gran bolera que, com els Billars de Mendez Nuñez, eren llocs inabastables per al meu pressupost d’una pesseta a la setmana. Justament el que em costava el cinema al galliner del Teatre Principal (Rambla Vella cantonada Comte de Rius) i, si havia portat les pells de faves a la Vaqueria Suissa del carrer Armanyà, al carretó del davant em comprava un «bac». Això si, per cap diner del món em deixava el partidet de futbol amb pilota de roba. Tres contra tres al primer tram de la Rambla. Calia fer el gol a l’espai sota els bancs de pedra. Sovint, se suspenia. Havíem de fugir del «Guti» (guàrdia urbà). Sempre era el mateix: prim, llepat de cara i pobre de rapidesa, no podia amb nosaltres. És clar que també fèiem exercici moral espantant els gossos per destorbar el llacer municipal, el conegut Fart de Fesols, que era molt gras i no podia accelerar. Tocant a caminar, als matins, abans de córrer a l’escola col·laborava a pel pa negre de la fleca al carrer Smith. Era lluny, però ens venien una barra sobre l’autoritzat, i a dies alterns també la llet a la Lola del carrer Fortuny.

Pel que fa a la resta de queviures, gairebé cada dia calia anar al Mercat Central o la tendeta, doncs poques famílies eren tenidores de nevera de gel. Però a casa, com que el meu pare era un manetes, va veure’s amb cor de fer-ne una. Semblava un moble baixet amb porteta a sobre per al gel i frontal pels aliments. Quina il·lusió per a mi la nevera, no era conscient que la gent vivíem avall de tot, el país patia greu insuficiència econòmica a causa de la postguerra i el franquisme. Pel cap baix, l’exemple de la nevera ens assentava en un endarreriment humiliant de trenta anys en comparació amb els europeus que, a mitjans de l’any 1931, gaudien dels primers frigorífics i nosaltres, vint anys després, amb prou feines els mes afortunats anàvem fent amb la de gel i ni tan sols teníem llum cada dia. Per a posseir la nevera elèctrica vam haver de gruar fins els anys seixanta. Esmentant el fred, enguany amb els europeus hem viscut els carrers congelats, buits, deshumanitzats i amb ells també hem reaccionat tard.

Tothora, el confinament ens ha aportat haver-n’hi per estona, penso que, per damunt de tot, tenir trist coneixement dels avis que han perdut la vida en solitud. Déu n’hi do el que hem resistit i, de cop i volta, també la folgosa contenció d’instints primaris d’assaltar la nevera.