Pot un gos vell aprendre nous trucs?

És evident que l’experiència que ens està tocant viure influirà en la nostra forma d’entendre les coses i probablement també ens alterarà l’ordre dels nostres valors, fent-nos reflexionar sobre el nostre ordre de prioritats. Una cosa tan senzilla com passar el dia amb els avis, un sopar en família o simplement anar al cinema amb amics ha esdevingut un luxe que molts no valoràvem. Diuen que de tot es pot aprendre i que aquesta, sent optimista, pot ser una oportunitat de redreçar moltes de les nostres conductes, de corregir aquells defectes que ens permetrien ser unes millors persones. Però, un cop superada la primera por, instal·lats de nou en la quotidianitat, les velles formes tornen a regnar, evidenciant que no hem après cap lliçó, que tot continua igual.

La política espanyola s’ha convertit en un abocador descontrolat, amb un govern sense moral ni escrúpols, capaç de pactar amb qui sigui, al preu que sigui, per tal de continuar a la poltrona i amb una oposició immersa en l’escalada de l’abrupte més insultant. Una autèntica vergonya, una indecència tenint en compte la dramàtica situació que estan patint, i sembla que patiran, milers de famílies que, innocents, esperaven que aquells als quals fa poc van triar com a representants solucionessin els seus problemes.

En l’àmbit local s’ha de reconèixer que la situació és molt pitjor. De fet podríem dir que el seguidisme de la majoria de l’oposició ha fet que l’equip de govern es relaxi fins a extrems com, en plena emergència sanitària, fer públic que no es farien efectius els pagaments als quals tenen dret els professionals del nostre hospital. D’això se’n diu «anar sobrat». Però no és l´únic exemple de com van les coses a la nostra estimada i pròspera ciutat. Tancament de negocis, cues davant dels punts de recollida d’aliments, famílies amb seriosos problemes per posar un plat a taula, escolars «desapareguts» del sistema educatiu per no tenir wifi a casa, ni un portàtil, per exemple. I com no, augment de la delinqüència. Però que ningú es preocupi. Les dades estadístiques indiquen que Reus és una ciutat segura, amb unes «ratios» més que solvents. Clar que sempre hi ha algú amb ganes de gresca. Algú com els veïns i veïnes de Mas Pellicer, eterns oblidats de l’Ajuntament; algú com els veïns de la zona del carrer Muralla, farts d’incivisme i brutícia; algú com els veïns del Barri Montserrat, que denuncien l’augment de robatoris; algú com els veïns i veïnes de La Sardana, que esgotats de promeses incomplertes, s’han organitzat entorn d’una Plataforma per reivindicar l’autèntic luxe de poder viure tranquil a casa seva, de poder descansar, d’obrir el portal sense cap ensurt, de caminar sense por per carrer. Sortosament, com dic, sempre hi ha algú amb ganes de tocar els nassos.

I davant d’això què fan els nostres representants? Alguns córrer a fer-se la foto; d’altres a reunir-se amb els còmplices de la situació; d’altres estar-se a casa no sigui que algú es recordi de la seva gestió i l’equip de govern, com sempre, convocar taules, reunions, comissions i subcomissions per estudiar la situació i proposar, teòricament, solucions. L’endogàmia torna a la nostra vida social, cultural i política. L’oligarquia local amb la seva cort de pilotes torna a campar, actuant, davant els nous temps, amb les velles formes. Fins ara. Entre Veïns creu que és necessari un canvi si volem seguir avançant i farem el que estigui al nostre abast per fer-ho. Però no oblideu que si volem que les coses canviïn hem de començar per nosaltres mateixos. Perquè joves i vells podem aprendre nous trucs.