Imparcialitat

Sento un inexplicable afecte per l’adjectiu imparcial perquè recordo, ja de ben petit, l’embolic que ens fèiem amb el significat. Solia sortir a col·lació parlant de futbol, i no sabíem mai si reclamàvem parcialitat o imparcialitat. Quan sentia el pare comentar la jugada amb el senyor del costat, en aquella època que els veïns de seient del Camp Nou no eren guiris, no m’era estrany tornar a casa amb el desconcert posat: així, l’àrbitre ha sigut parcial o imparcial? Aquest ensenyament primerenc (confondre’s entre blanc i negre era molt més fàcil que la seguretat amb què parlava segons qui feia pensar) segur que em va ajudar a mirar-me el llenguatge d’una manera menys dogmàtica.

En realitat (i això vaig trigar uns quants anys a saber-ho), la confusió es devia al fet que parcialitat i els seus parents més directes són mots semi-cultes que, per tant, no formen part del llenguatge habitual dels parlants. Aquest és un fet freqüent: conèixer el significat de mots perquè els sentim o llegim als mitjans però sense fer-los servir. En aquest cas concret, quan vols dir que algú ha afavorit més o menys voluntàriament un dels contendents, el que diem és que «anava amb ells (o amb nosaltres)». Si pareu l’orella al pròxim butlletí radiofònic segur que n’identificareu més d’un. I és lògic que així sigui, perquè totes les llengües, per funcionar bé, han de tenir nivells diversos de formalitat, i de la mateixa manera que podem seguir perfectament una pel·lícula ambientada als baixos fons sense per això haver d’usar determinades expressions considerades vulgars o malsonants, també entenem el llenguatge formal d’un acte acadèmic encara que no el fem servir mai directament. És un coneixement passiu necessari.

Per posar un exemple pertinent al cas d’avui, recordo haver llegit en una notificació de l’Agència Tributària la frase «S’estima el recurs parcialment»: cap de nosaltres té dificultats per entendre-la, però és més que probable que, quan ho explquem a algú, emprem una frase com ara «M’han acceptat el recurs en part» que no pas l’original.

I si avui dia és més probable que tinguem incorporat al nostre idiolecte parcial i imparcial, o fins i tot l’adverbi parcialment, és perquè, a còpia de fer-se servir, no són pas pocs els termes i expressions que passen d’un àmbit especialitzat, i per tant reduït, al llenguatge general. No vol dir que els fem anar sempre allà on abans empràvem la solució més col·loquial però sí que estem en condicions d’usar-los quan la situació comunicativa ho requereixi.

Tal com veieu, jo en qüestions de llengua sempre soc parcial. A favor del parlant, que som tu i jo.