Carta Dominical
La joia de ser capellà
Arquebisbe de Tarragona
Benvolguts i benvolgudes,
Avui l’Església diocesana està de festa. En Robert Otaba, diaca col·laborador de la Parròquia de Sant Pere de Reus, serà ordenat de prevere a la Catedral. La celebració es retransmetrà pel canal web de l’Arquebisbat i per les xarxes socials, sobretot perquè també la seva família, des de Kinshasa, a la República Democràtica del Congo, pugui seguir la celebració, donat que no han pogut viatjar a causa de la pandèmia. En Robert s’hi ha preparat des de fa anys, tot escoltant la crida del Senyor. Ell s’ha deixat afaiçonar per l’Esperit del Senyor, que l’ha portat a dir sí a una vida lliurada per a la causa de l’Evangeli.
Jesús invita sempre els seus a decidir-se per quelcom que valgui la pena. Malaguanyats els joves que no senten aquesta invitació! Perquè molts no l’han sentida. Altres han repetit la història del jove de l’Evangeli. No era sincer aquell noi? No el guiava una bona intenció quan preguntà a Jesús què calia fer per aconseguir la vida eterna? (Mt 19,16-30). És clar que cal respondre afirmativament a aquestes preguntes. Però a aquell jove li faltà generositat.
Si reflexionem seriosament sobre la vida, ens podem preguntar: què tenim que no ens hagi estat donat? Vida, salut, fe, qualitats, benestar personal… Aleshores, què menys podem fer per la vida que donar-ho tot! Ho hem rebut, ens ha estat donat gratuïtament… i ho donem gratuïtament. Es tracta, doncs, d’una qüestió de generositat.
Mirant els joves d’avui, es descobreix en ells el desig de prendre un compromís per quelcom que valgui la pena. Però són molts els qui tenen certa por al compromís definitiu. Dubten. No es veuen prou segurs. Però senten admiració per aquell que ha fet el pas, pel qui s’ha decidit.
Fins a cert punt és comprensible que hi hagi més indecisió i dubte en un temps de canvis ràpids com aquest que estem vivint. Però seria greu que aquesta indecisió es mantingués indefinidament. Ens trobem també, amb els joves d’avui, amb una qüestió de confiança. Sí, de confiança en Déu, en ells mateixos i en els altres… Qui se sent cridat no especula, sinó que es lliura i confia. Si es creu ser «algú» fracassarà, però si fonamenta la seva resposta en la pròpia debilitat, reeixirà. De fet, és una qüestió de felicitat. «Fa més feliç donar que rebre», digué Jesús (Ac 20,35). Donar la vida per a guanyar-la. Aquesta és la constant de tota vocació cristiana. Felicitat ja ara, en aquest món, tot i les lluites i les dificultats.
Si els joves d’avui encara tenen por, és perquè no han acabat de sentir la Bona Nova, aquella crida interior que es troba dins del cor com un foc que crema, aquella per la qual val la pena donar la vida. Massa sovint hem situat realitats com la mateixa vida, la felicitat, la fe, la proposta de sentit, la salvació, la vida eterna…, massa lluny, més enllà, als núvols! Cal sentir-les a prop, aquí, en mi. Aquesta és la Bona Nova per la qual val la pena donar la vida. Perquè la nostra vida és un do, i la guanyem donant-la!
Felicito de cor en Robert que, dòcil a la veu de l’Esperit, ha decidit lliurar la seva vida al servei de Déu i dels germans.
Ben vostre.