O PSC o més pollastre

«...saben que això seria un pollastre molt gros», és un fragment del llibre que acaba de treure el senyor Puigdemont per intentar justificar les seves decisions de la tardor de 2017. De fet, pollastre («lío» en castellà) és un terme reiteradament utilitzat pel senyor Puigdemont fruit, suposo, de la seva acurada capacitat d’anàlisi política. Un derivat del fabulós pla secret de les jugades mestre de divuit mesos de durada, vaja.

Un terme, deia, que empra sovint. «Espanya té un pollastre de collons», va dir la nit de les eleccions al Parlament del 21-D. El senyor Puigdemont obvia que qui realment té un bon pollastre (per seguir amb el llenguatge, diguem-ne, Puigdemonià) és Catalunya. En bona part per decisions irresponsables com les que va impulsar ell mateix. Un pollastre que ha anat a més, ja que hem hagut de suportar un Govern incapaç com el del senyor Torra –posat a dit pel senyor Puigdemont– i ERC aquests darrers dos anys realment penosíssims.

I això és el que haurem de decidir els catalans i catalanes a les urnes quan el senyor Torra (que fa ja quasi un any que va afirmar que la «legislatura està esgotada» després d’acusar els seus socis d’ERC de «deslleialtat») es digni a convocar els comicis que ell mateix va dir que convocaria un cop aprovats els pressupostos. I ja fa mesos que es van aprovar...

Què volem? Més pollastre? O bé passem pàgina per recuperar un Govern que mereixi aquest nom?

El senyor Puigdemont ho diu clarament: res de diàleg amb el Govern progressista de Pedro Sánchez, actitud que qualifica d’enganyifa que no porta enlloc. Ell està per la «confrontació definitiva» i la unilateralitat. És més, ja adverteix que aquesta confrontació «exigirà sacrificis» personals i, fins i tot, laborals a la ciutadania. No especifica quins són aquests sacrificis que té a la ment, potser perquè fins i tot els seus incondicionals més radicals s’espantarien però la recepta que ofereix està clara: més confrontació (o sigui, talls de carreteres, aturades de l’activitat productiva, i tot això), unilateralitat a tutti plen i sacrificis econòmics o laborals que haurem d’assumir els catalans.

I dirigeix aquest missatge tan poc estimulant a una societat, com la catalana, que està acusant de ple els efectes d’una pandèmia global que se suma a la incapacitat del Govern independentista per oferir res més que no sigui posar pancartes, sacsejar llaços o «empatitzar» –segons va dir literalment la portaveu d’ERC– amb els talls de circulació que impedeixen la mobilitat dels catalans i que són protagonitzats per grups minoritaris.

Qui cregui que això és el que necessita Catalunya els quatre anys vinents l’únic dubte que pot tenir és si votarà al senyor Puigdemont o a la CUP, o bé si «passa» d’anar a votar i s’apunta directament a un CDR. Si està en aquests paràmetres, no cal que segueixi llegint.

Ara bé, els socialistes ens dirigim a tots els catalans i catalanes que, hagin votat el que hagin votat en el passat, escoltin aquestes coses i se’ls posin els pèls de punta. No podem perdre quatre anys més. Ja n’hi ha prou d’atribuir la incapacitat pròpia a una «conspiració de l’Estat opressor» que ens humilia, ens subjuga, ens maltracta i ens tritura. Ja estem cansats d’excuses i d’inoperància, d’excloure del concepte de poble de Catalunya als catalans i catalanes que no aplaudim les denominades «jugades mestre» que han portat al país a la divisió interna i al desastre institucional.

Hem de girar full per recuperar un Govern per a tots i totes, que treballi per al benestar de més de 7,5 milions de catalans i catalanes i no per a menys de 2 milions. Volem que la Generalitat, que lluny de ser una institució oprimida és un Govern que gestiona un pressupost superior als 41.000 milions d’euros, torni a ser això, un Govern que ofereixi serveis, prestacions i que impulsi projectes. Un Govern que potser s’equivoca en determinades decisions, però que governi en lloc de parlar-nos tot el dia de les maldats de «l’Estat opressor». Que invoqui menys a la pàtria i treballi més per al benestar social dels catalans i catalanes a peu de carrer.

En definitiva, ens trobem en una disjuntiva que es pot resumir així: o PSC o més pollastre. I no vull ni imaginar-me el que quedaria de Catalunya després de quatre anys més de pollastre i de la confrontació que anhela el senyor Puigdemont...