Viure amb la incertesa. Salut versus economia

La incertesa és la qualitat d’incert, la manca de certitud. Incert a la vegada és l’estat de dubte sobre què farà hom. És quelcom imprecís i no està ben determinat. El que hem de tenir ben clar és que la crisi del coronavirus no es tancarà completament a curt termini. Darrerament els contagis afecten la gent jove sense patologies prèvies, per tant fa que l’impacte sigui menys sever. Això no significa que el virus SARS-CoV2 no ha mutat i sigui menys perillós.

La vacuna, i que sigui eficaç, no la tindrem encara a la tardor o a l’hivern. Aquesta temporada resultarà molt difícil contenir la transmissió del virus. Haurem de jugar amb les nostres pròpies limitacions i forces. També és cert que les persones més vulnerables són els grups de risc als quals se’ls recomana la vacunació de la grip. També viurem que moltes persones de llocs diferents s’ajuntaran, per exemple, en les activitats educatives i també perdrem un gran aliat de l’estiu, com és l’aire lliure.

Els brots poden aparèixer en qualsevol moment, quan aquests factors esmentats han afectat que des de maig els contagis s’han estabilitzat. La distància social, l’absència del contagi amb les persones, la higiene de mans i la mascareta han de ser el nostre nord. Si no ho fem així, l’onada de la tardor pot provocar una sèrie de brots i serà terrible.

Ara ja se sap que els brots són molt dispersos i molt imprevistos. La pista del virus ens condueix a afirmar que hi ha moltes seqüències de genomes. A Espanya tenim més de dues mil. Tot plegat ens permet seguir la pista i els epidemiòlegs manifesten que hi ha virus que es transmeten fàcilment i altres que la cadena de transmissió s’avorta, moren i no abasten transmetre’s a la gent. El confinament ha estat i és eficaç. La meitat de municipis d’Espanya no han tingut cap PCR, mentre s’han confinat. Ara s’ha de fer un confinament molt selectiu. La mascareta la gent no se la posa voluntàriament, per tant, l’obligació que ara tenim és una mesura a complir.

El turisme s’ha de parar? En alguns indrets òbviament sí. Hem de ser més cauts que mai. És un mite que la letalitat ha baixat. Són excuses que es busquen. El virus canvia el seu ritme, com un rellotge, però no hi ha cap mutació que impliqui ni menys severitat de la infecció, que és una cosa, ni més o menys capacitat de transmissió, que és una altra molt diferent.

La dicotomia entre la salut pública o l’economia no hauria d’existir, per la senzilla raó que sense salut no hi ha economia que valgui. Han de prevaldre les situacions sostenibles. Si un negoci ha obert, compra subministres, contracta treballadors i després ha de tancar, la situació ha empitjorat.

Encara tenim moltes incògnites davant aquesta pandèmia que ens fa companyia sense voler. Un amic em comentava que davant el fet d’organitzar una sardinada d’entre 50 o 60 persones a la vora de la platja, es trobava amb la responsabilitat de decidir si la feia o no. Si no passava res, cap problema. Si algú es contagiava, tothom el faria culpable. Solució, la sardinada suspesa. Sabia decisió. La realitat és que davant la situació increïble que vivim uns són optimistes, altres pessimistes, realistes «haberlos haylos». Recordo les frases col·loquials «Qui l’encerta, l’endevina», «embolica que fa fort», «que ens agafin confessats».

En resum, ens agradi o no, conviurem encara durant molts mesos amb la incertesa. Ah, no t’equivoquis, la salut abans que l’economia i, si s’escau, el bon viure.