Evidències

Moltes són les respostes sobre la situació que ens espera, a tots els nivells, un cop superada la pandèmia o el que pot ser més greu la convivència amb aquesta, en tot cas el que és evident és que les conseqüències, en portes, seran les que seran per molt que, uns i altres, ens afanyem a poder comprendre com serà el nostre model de vida a curt termini. D’entrada, l’evidència més clara és que per part de les Administracions s’incrementarà el deute, arribant fins a quotes insospitades, parlant-se que als EUA pot suposar més del 130% del seu PIB, i a Espanya arribarà al 114%, per tant, la primera conclusió, per sí mateixa, comportarà «equilibris» per seguir podent donar les respostes urgents que es seguiran plantejant; una altra realitat és la que suposarà la necessitat de compra de deute públic per part de les entitats financeres, amb el que això comportarà respecte als tipus d’interès; sense descartar la continuació del model de finançament urgent a preus baixos; malauradament, aquesta situació amb incidència en les Borses comportarà també sinergies alambinades difícils de valorar avui.

Per altra banda, tampoc es pot oblidar tot el que fa referència a «la producció», com concepte general, que es veurà en la necessitat de tornar «a fer a casa» el que es va exportar, com a alternativa en positiu per mantenir uns mínims controls, i no estar sotmesos a les decisions alienes, que massa vegades no coincideixen amb els interessos particulars de cada país. Un altre fet que comença a fer-se realitat, exemple de les «aerolínies», és l’entrada en el capital de determinades grans opcions empresarials del capital públic, qüestió que comportarà, en si mateix, que determinades decisions no podran dependre exclusivament del mercat, sinó que a més «hauran d’escoltar» el posicionament dels nous socis «institucionals».

Tampoc podem oblidar el que fa a l’atur, que pot arribar a cotes insospitades, amb opcions negatives a tots els nivells, i que necessitarà noves polítiques d’acord amb cada moment, i sobretot, en funció d’uns comptes públics molt tocats i dependents de mercats de diners, on les condicions no podran ser unilaterals, amb conflictes evidents, com els que ja es poden veure respecte al posicionament dels Estats del Nord d’Europa, respecte dels del Sud, i les ajudes Comunitàries en debat.

Segurament, tot el que esmento, a més, anirà lligat a un marc global determinat «on es juga» una partida de poder i influència de futur pels diferents blocs mundials, amb repercussions de tota mena i amb «esclavatge» a diferents nivells, avui encara difícils de quantificar, respecte a l’evidència sobre el nostre «estat de benestar», però que en tot cas exigiran contraprestacions a tots els nivells entre Estats.

Certament, amb el que exposo, gens agradable de valorar, podem «deixar de fer» i esperar estoicament que el que hagi de passar passi, o bé ficar uns mínims que permetin conviure amb el problema i el seu disseny en el nou marc de supervivència, també sóc conscient que es farà difícil pels governs de torn, independentment del seu color o ideologia, poder donar explicacions agraïdes, i a més, la negativitat encoratjarà els posicionaments de determinades opcions partidistes que s’apuntaran a la demagògia sense reserves; ara bé, si no es fa el que toca, tot quedarà en discursos i poc arribarà a la pràctica, si bé les «manifestacions», «altercats», «protestes», etc., seran a l’ordre del dia.

Es fa evident que la realitat és tossuda i que tot el que esmento és lògic, una altra cosa és com farem front a tot això que, en cap cas, fora possible des dels paràmetres encara avui vigents, la irresponsabilitat compartida de l’exigència de drets, com premissa innegociable, quedarà aparcada per la manca de recursos i serà el moment de renunciar a part del conquerit si realment estem disposats a sobreviure al problema. Esperem que el seny, cada cop més escàs, torni, per fer possible un disseny possible dintre el mateix problema, com una alternativa possibilista, encara que per una part de la ciutadania no es vulgui comprendre el que suposarà la trobada de respostes que per la seva complexitat hauran de fer possible un demà d’esperança.