Conscienciació social

El nou model de convivència que ha comportat tot el relacionat amb la covid-19, crec que mereix una reflexió sobre quina serà la fórmula d’entesa de futur entre tota la ciutadania, davant una amenaça, que per molt que ens venguin l’optimisme per vèncer-la, ha vingut per quedar-se per bastant de temps.

El que és evident és que la convivència amb el problema serà imprescindible per seguir subsistint en un marc diferent, al que ens haurem d’adaptar, agradi o no, a tots els nivells del nostre dia a dia, i de manera molt especial, a l’hora d’exercir una responsabilitat individual imprescindible, si realment volem seguir existint.

D’entrada, malauradament, sembla que les crides per buscar una cooperació tàcita de tota la gent no ha tingut l’èxit desitjat, el que, segurament, ha comportat que els «rebrots» s’hagin instal·lat a la nostra quotidianitat de manera més normal del que puguem sospitar. Els exemples d’incompliments manifestos, als suggeriments plantejats per part de les Administracions a l’hora d’esforçar-nos per potenciar un fre als contagis, massa vegades ha caigut en un sac foradat, posant en evidència a molts ciutadans que han «passat» del que es reclamava des de la lògica.

Crec que és el moment d’aparcar els individualismes, respectables sempre, però que ara exigeixen que, en tot cas, es deixin disminuïts en la seva aplicació pràctica; és evident que el fàcil és parlar de «cercenar-nos» els nostres drets, o quan menys minorar-los, però la realitat objectiva posa de manifest que és innegociable fer esforços importants d’acord amb un bé comú que no es pot deixar de costat.

Tot el que esmento, que pot tenir lectures interessades fora de l’objectivitat, però crec que mereix una reflexió personal i d’aquí que tots esperem que una possibilitat de confinament només sigui l’última alternativa davant un descontrol evident que es pot produir.

Som en un moment de canvis, insospitats només fa uns mesos, que incidiran directament sobre quelcom que fins ara consideràvem sagrat, com és el nostre model d’estat de benestar, que pot saltar pels aires, quan per part dels poders polítics i econòmics no es tingui la liquiditat per fer front a les necessitats que s’hauran de cobrir, amb el que això suposarà respecte a la nostra inseguretat que pot ser denominador comú de moltes de les variables que fins ara enteníem com innegociables.

Esperem que el seny col·lectiu, del que tampoc tenim grans dosis per esmerçar-lo, faci el que toca i ens conscienciem conjuntament que la situació a la tardor comportarà negativitats a les quals haurem d’atacar des del realisme, acceptant, d’entrada, reduccions importants als nostres drets econòmics, polítics, socials, etc. Optar per altres vies, només ens portarà el descontrol absolut i la desaparició de paràmetres que fins ara han permès convivències acceptables. Tampoc podem oblidar que, a més, tot aquest panorama també estarà influenciat per un món global, on és previsible que se sumin molts punts de fricció que ara es veuran augmentats, i on l’individualisme estatal, del que ja hem tingut tastos en les últimes reunions de la Unió Europea, on ha estat difícil arribar a acords comunitaris, es converteixi en una normalitat on, com sempre, els més dèbils seran els primers sacrificats.