Diari Més

Tribuna

La doble vara de mesurar l'independentisme

PSC de Tarragona

Creado:

Actualizado:

«Amb la sentència del Tribunal Suprem s’ha fet justícia. La sentència es correspon amb el sentiment majoritari que van tenir els catalans davant dels fets jutjats.» Qui diu aquestes coses? Doncs, oh sorpresa!, el portaveu del Govern català el març de 2015 en roda de premsa oficial després de la reunió del consell executiu.

D’un Govern de la Generalitat, recordem-ho, ja aleshores en ple full de ruta independentista amb el suport entusiasta no només d’ERC i de l’antiga CiU-actual PDeCAT-imminent club d’incondicionals del senyor Puigdemont, sinó també de la CUP.

Sotmesos com estem a l’allau diària de propaganda de l’aparell mediàtic de l’independentisme que ens recorda un dia sí i l’altre també que vivim «en una dictadura que nega drets i llibertats i on no hi ha independència de la justícia en relació amb els poders polítics» no deixa de provocar consternació i sorpresa absoluta aquestes declaracions de líders independentistes, repeteixo, l’any 2015.

A quins fets en concret és referia el portaveu del Govern de la Generalitat? Recapitulem breument. L’any 2011 es va convocar, per part de diferents col·lectius, una concentració davant del Parlament de Catalunya el dia que s’aprovaven els pressupostos que incloïen una retallada milionària de les inversions socials en la sanitat i l’educació públiques. Aquesta concentració va derivar, en alguns casos, en vexacions, insults i pintades a diputats i diputades que intentaven accedir al Parlament. Tot i això la majoria dels manifestants van romandre amb els braços alçats cridant consignes contra les retallades socials.

Primer punt que volem deixar clar. Els i les socialistes sempre hem condemnat totes les agressions, humiliacions i atacs vandàlics vinguin d’on vinguin i afectin a qui afectin. Els brètols que van a pintar insults a la seu d’un partit polític són això, brètols, amb indiferència de si la seu atacada és del PSC, com si ho és d’ERC, de Ciudadanos, de la CUP, del PP, o de qui sigui.

Deixat això clar el que és una autèntica revelació són les declaracions dels dirigents del procés independentista davant d’aquest fets. Artur Mas va denunciar que s’havia produït «una violència intolerable», va parlar explícitament de kale borroka i va exigir als tribunals de justícia un «càstig exemplar». Sí, sí, amics i amigues, sembla increïble veient el que diuen ara tant de la justícia com del grau de violència en determinades protestes però si algú no em creu tan sols cal que vagi a Internet per corroborar que no m’estic inventant res.

En resum, l’Audiència Nacional va absoldre als 19 encausats per aquests fets en determinar que no estava provat que haguessin participat en actes intimidatoris més enllà de secundar la protestar. Doncs no acaben aquí les sorpreses, perquè tant el Govern independentista de la Generalitat com el Parlament de Catalunya, amb la independentista Núria de Gispert com a presidenta, van recórrer la sentència al Tribunal Suprem on es van trobar com a companys de la part acusatòria tant a la fiscalia com al sindicat d’extrema dreta Manos Limpias. Finalment, el Tribunal Suprem va condemnar a vuit dels encausats a tres anys de presó, una sentència que va rebre l’aplaudiment d’alguns dels mateixos dirigents nacionalistes que avui defensen que prendre’s seriosament la justícia espanyola és poc menys que una broma de mal gust.

Doncs no opinaven el mateix fa quatre dies. Aleshores celebraven que el Tribunal Suprem hagués «fet justícia». Que fets «tan greus» com envoltar el Parlament «no quedessin impunes», mentre aplaudien la «contundència i fermesa» demostrada per l’alt tribunal. Fins i tot crida l’atenció la reacció d’alguns dels condemnats en conèixer la sentència que els condemnava a presó «“tan sols vaig exercir el meu dret democràtic a protestar. Ho tornaria a fer.»

Contraposant aquesta realitat amb la que hem viscut des del final del procés, des de l’estricte sentit comú, qualsevol podria formular unes senzilles preguntes als líders independentistes: És pot recórrer i aplaudir les sentències del Tribunal Suprem quan et donen la raó i qualificar-lo, alhora, de «òrgan venjatiu i il·legítim» quan passa el contrari? Uns incidents a la porta del Parlament mereixen un «càstig exemplar» però saltar-se la Constitució, l’Estatut, les majories qualificades, les decisions judicials i als representants de més de la meitat del poble de Catalunya és «democràcia»? Vivim en una «dictadura on no hi ha independència judicial» mentre, al mateix temps, la Generalitat segueix recorrent, quan ho considera oportú, a aquesta mateixa justícia que diu que no existeix?

No es pot tenir una doble vara de mesurar, senyors meus. El primer que s’ha d’exigir a un responsable polític és un mínim, una mica, de coherència. Si hem d’anar a la reconciliació entre catalans i catalanes, com volem i desitgem des del PSC, el primer que cal és que alguns deixin de predicar una cosa i fer exactament la contrària. No és pot apel·lar constantment a la «desobediència massiva» quan aquells que ho diuen obeeixen fil per randa tot el que la justícia dictamina (i l’aplaudeixen quan els convé). Seguir fent-ho és una presa de pèl als seus propis seguidors de bona fe molts dels quals ja no entenen res. Ignorar el principi de realitat, com diu el lehendakari Urkullu, tan sols comporta portar la teva pròpia causa al fracàs.

tracking