«Viu senzillament perquè altres, senzillament, puguin viure»

Fa poc vaig tornar a llegir un lema d’una campanya de Càritas de fa uns anys que sempre m’havia fet pensar molt: «Viu senzillament perquè altres, senzillament, puguin viure.»

Ens trobem encara immersos, i cada cop ens arriben més intensament i més de prop, els estralls que la situació actual està provocant. Impressiona profundament veure el patiment de tantes i tantes persones. I això provoca un sentiment de desconcert i d’impotència. Què podem fer? Hi ha camins de sortida? Què hem de canviar?

Si fóssim capaços, enmig de la profunda crisi que vivim, de trobar camins nous, aquesta situació tan dolorosa no hauria estat en va, no hauria resultat estèril. Estic convençut que, sota aquesta desastre tan dolorós s’hi amaga una oportunitat, tan personalment com col·lectivament.

Aquell lema de Càritas ens proposava dues actituds fonamentals, i pràctiques, que es poden concretar a nivell real:

—«Viu més senzillament»: Un escriptor anava passejant per un mercat atapeït de Londres i no parava de comentar, admirat i sorneguer: «Quantes coses que no necessito!» No cal caure en exageracions ni radicalismes, però, d’alguna manera, tots som conscients que la societat de consum ens ha enganxat. Hem quedat atrapats en la satisfacció il·limitada i artificial de desitjos que no tenen a veure amb les necessitats reals de la persona. I això ens acaba degradant com a persones. No és fàcil avançar per aquest camí d’austeritat, perquè el món actual s’ha complicat amb múltiples i contínues despeses obligatòries, en una espiral que ens atrapa, però segur que és possible que cadascú pugui fer un camí real i pràctic en aquest sentit.

—«Per tal que altres, senzillament, puguin viure»: I és que l’austeritat no és una finalitat en si mateixa, sinó un mitjà per obrir el cor, a Déu i al germà, per a compartir, per a créixer en la generositat. Aquest és el gran drama que la crisi actual retrata: hem perdut el compartir com a membres de la mateixa família humana. Pau VI deia que una de les aspiracions més profundes de l’home modern és la necessitat de fraternitat. I el papa Francesc constantment ens parla de fixar la nostra atenció en el rostre de l’altre, de convertir l’estrany en un germà. Sí, som els guardians els uns dels altres, ens diu, responent a la pregunta de Déu a Caín sobre el seu germà: la vida de l’altre em pertany i el seu sofriment no em pot resultar indiferent. Saint-Exupéry deia que el sabor del pa compartit no té comparació.

Nosaltres, com a Església, amb més raó que ningú ens veiem interpel·lats per aquestes paraules i per la situació actual. Que bonic seria que poguéssim viure aquestes paraules d’Albert Camus: «No caminis davant; potser no et seguiré. Ni tampoc darrere; no et sabria guiar. Camina al meu costat i sigues el meu amic.»