Covid, la gran depressió

Passat el període de vacances, on d’alguna manera hem aparcat tàcitament la greu situació que ens envolta, el mes de Setembre ens torna a la crua realitat, i a la necessitat de conscienciar-nos que «el que ve» serà complicat, difícil d’assumir i, sobre tot, ple d’impotències compartides, davant un panorama de realitats poc amables, però que sembla ha vingut per quedar-se, malgrat els laments i reivindicacions legitimes que avui es veuen superades per un nou model ple de dubtes en tots els sentits.

A efectes socials veurem, més aviat que tard i tant de bo m’equivoqui, com es produirà una congelació de les pensions, dels sous públics, dels ajuts de tot tipus, i on tornarem a altes taxes d’atur, amb el que això comportarà de descontentament general, davant la manca de resposta de unes administracions, que en cap cas, podran tenir actius dineraris suficients per fer-hi front. És a dir, ens trobarem instal·lats en una negativitat difícil d’assumir després d’anys on tot era possible.

En l’apartat econòmic, les coses tampoc seran amables, així «el col·lapse borsàtil», fins ara maquillat, serà un fet inapel·lable que a més anirà lligat a una fallida de la petita i mitjana empresa, així com la tornada al treball precari, i on la pujada de preus, amb una inflació, difícil de controlar per uns Estats amb deutes properes a l’impagament, serà inqüestionable. Tampoc podrà oblidar-se que el sector industrial, dèbil per sí mateix a casa nostra, amb un turisme sota mínims, i amb un model amb dependències de tercers insalvables, veurà com la seva pervivència quedarà molt condicionada. Sense deixar de costat tot l’apartat de serveis, que també es veuran castigats davant el marc que s’apropa. A més, conseqüència de tot l’anterior, serà la caiguda del consum privat i la pròpia incidència sobre un PIB negatiu, cada cop més evident.

Segurament tot el que esmento és evident en un marc como el que ens tocarà sobreviure, i moltes seran les formules a emprar per intentar que la evidència anunciada sigui la mínima possible, malgrat que els fets són els que són, i la situació global constatarà grans dificultats de «maquillatge» per molt que puguin existir interessos legítims per fer-ho. La situació es convertirà, de manera efectiva, també en buscar respostes per una societat que porta molt de temps visquem en un horitzó de qualitat de vida envejable, i amb unes administracions «interessades en ofertar el que faci falta» per conquerir uns suports electorals democràtics, lògics en el món que s’intuïa abans de la COVID.

No sé si serà el moment d’endegar iniciatives d’ordre polític, on la transparència informativa sigui emblemàtica, o s’optarà per «discursos» on es puguin «camuflar» unes situacions que no deixaran manipular-se per paraules o missatges, més o menys arreglats, doncs el que serà evident és que la pròpia societat, en tots els matisos que vulguem, assumirà però també exigirà explicacions, que moltes vegades no tindran resposta, per molt que el fàcil sigui suplantar uns fets objectius que seguiran irreductibles.

En qualsevol cas, moltes seran les alternatives de tot ordre, a complimentar si realment ens en volem sortir, des de la coherència pràctica, i així la possible reducció de l’«aparell funcionarial», públic o, fins i tot, la reordenació del propi entramat europeu, amb institucions superiors dels Estats, seran opcions que no s’haurien de descartar si realment es vol fer quelcom en positiu.

Tampoc es pot oblidar que moltes de les decisions a prendre per les institucions públiques, patiran greus pressions de tot tipus pels diferents poders interns, conformats al llarg dels darrers anys, i això suposarà frens a l’hora de la seva implementació, però el que és inapel·lable és que seran necessàries moltes modificacions per reconduir determinats models administratius, que segurament ja no ens podem permetre en el nou entramat de convivència, i en tot cas curt de finançament, per dir-ho de manera suau.

Inclusiu es pot tenir la temptació de «vestir-ho tot» des d’una «il·lusió òptica» que pugui amagar la pròpia objectivitat, en un intent de buscar respostes d’ordre partidista per damunt de qualsevol altra opció diferent, cosa que tampoc seria una novetat, doncs al llarg de la nostra historia aquesta ha estat una via emprada per moviment autoritaris, siguin tant de dretes com d’esquerres.

En tot cas, el que sí és indiscutible és que el que pot succeir poc té a veure amb altres moments crítics, doncs el problema ara no es limita a una incidència geogràfica local, si no que els fets que esmento incideixen de manera definitiva, a tots, per damunt de governs democràtics o no , potencies o comparses, situacions geogràfiques mes o menys afavorides, colors o dirigents encertats o no; crec que per primera vegada, el món, en sí mateix, ha de fer front a un problema global al que només podrà «derrotar» amb decisions de caire mundial, presses des del seny i no des de l’opció de poder puntual, com s’ha pogut fer en les darreres crisis, per raons de caire bèl·lic o econòmic, per tant, no estaria de més que quelcom analitzes, què podem fer plegats, deixant de costat diferències mil·lenàries, que ara haurien de quedar aparcades.

A ben segur que «algú deu de pensar» en tot el que esmento, una altra cosa és si les seves meditacions el que volen es trobar avantatges unilaterals, o assentar un nou ordre, on tot serà canviant i res tindrà a veure amb el món que avui coneixem.

Què poc podíem pensar, només fa uns mesos, amb conflictes sectorials assentats, que ens trobaríem en un nou concepte de «depressió global», on ningú es deixa de costat, i fins i tot els «nostradamus de torn», que tant opinen ara de la situació, amb receptes difícils d’assumir, tampoc ens donen visos de llum futura, per molt que es busquin uns culpables que, en tot cas, de manera conjunta, hem acceptat els darrers anys de manera tàcita, en un marc on el que importava era el nostre individualisme particular, com qüestió sagrada i innegociable.

És evident que no soc optimista, i que el que succeirà suposarà canvis de tot ordre, en moltes ocasions necessaris, encara que la seva percepció formal, ens torni a un pessimisme manifest que pensaven superat. Malauradament, els fets són els que són, i la seva contradicció evident, no farà que els puguem modificar, ni amb opcions de caire religiós, que també tindran la seva veu a l’hora de buscar raonaments d’esperança, per una globalitat amb poques perspectives, si la ratificació del que esmento es fa real.

En el seu moment «la gran depressió a USA» va suposar, un cop superada, el naixement d’un nou model de convivència millor, amb mancances evidents, però que va comportar superar la situació crítica; no sé si les coses tindran similituds amb el succeït, però el que segur que és vital, és buscar noves rutes, si realment volem sobreviure amb mínimes quotes de drets que ara, sense dubte, es veuen amenaçats com mai ho havien estat, i aquesta sí que és una reflexió emblemàtica que ens pot fer enyorar temps que ara semblen superats en funció d’una nova visió mundial polièdrica de referències masses semblants, independentment d’on ens trobem.