Informació, Big Data i Covid-19
De ben segur que a hores d’ara n’esteu tots ben tips d’informacions sobre l’origen, evolució, realitat, actualitat, mesures de control, vacunes, tractaments i, sobretot, opinions poc o massa autoritzades de l’actual epidèmia de SARS-COVID-19. Fa setmanes, mesos, que els informatius, diaris i noticiaris radiofònics ens bombardegen amb dades, números, incidències, estadístiques, gràfics i discursos sobre l’evolució de la pandèmia. Il·lustres catedràtics, investigadors, polítics, funcionaris governamentals, fins i tot militars emmedallats, competeixen entre ells per a oferir detalls i circumstàncies, instruccions, xifres i comparacions, diagrames, histogrames, imatges en una tal forma d’allau que, quasi immediatament, ens veiem obligats a oblidar. Mai a la història un esdeveniment havia ocupat tant espai informatiu, de forma tan continuada i intensa. Els informadors no tenen vergonya d’oferir informacions contradictòries, dades oposades, incomprensibles, percentatges del que no es coneix el 100% de referència, àdhuc anunciant que són dades incompletes perquè tal o qual institució o autoritat no proporciona dades els caps de setmana o només es limita a dades confirmades d’un passat inconcret. Fan referència a països llunyans i confonen xifres absolutes amb relatives a la població.
Entremig d’aquest garbuix podem ocasionalment espigolar alguns detalls, que ràpidament s’esvaeixen. A penes ens recordem que la nit del 29 de març, més de 80.000 espanyols estaven oficialment infectats amb el virus i més de 6.700 pacients havien mort a causa d’ell. Es va endurir la prohibició generalitzada de sortir el 14 de març, per la qual cosa fins al 9 d’abril hi va haver una restricció total a la llibertat de circulació, de la qual només quedaven exempts els empleats que treballaven en àrees imprescindibles. Ara, set mesos després, són quasi mig milió els infectats i més de 40.000 els morts. La resta, els vius i no infectats només podem creuar els dits i esperar...A què?
Més informació? L’únic que podem esperar és que s’ha acabat. Que la tempesta ha escampat. La resta, les dades, les informacions, les notícies se’ns oblidaran més ràpidament del que volem. Sense termes de comparança per la distància en el temps i en la història és el que va acabar passant amb la grip de l’any 1918, amb vint vegades més afectats i morts.
Hi ha, però, qui està recollint totes les dades. Mils, milions, ara que en tenim la capacitat de recollir-les, analitzar-les i avaluar-les. És allò que es coneix com a “Big Data”, els grans números. Ens han dit només algunes dades, quants morts, quants contagiats, que ha afectat més les persones grans, que els nens no tant, que per les vacunes falten mesos... i poca cosa més. No es publiquen dades qualitatives. Si s’afecten més els homes o les dones. Els pobres que els rics. Els de poble o els de les ciutats. Els que tenen Internet o els que no. Els autònoms o els assalariats. Els immigrants recents o els d’aquí de tota la vida. Els vegetarians o els que mengen de tot. Els que dormen bé o els que no. Fins i tot els que dormen amb els peus cap a La Meca, com faig jo. O els que surten del llit amb el peu dret o l’esquerra. Els culés o els pericos. Els indepes o els espanyolistes, si és que en queden.
Ens digueren que el virus no reconeix fronteres, però és evident que totes les dades s’adscriuen als estats o, aquí, a comunitats autònomes. Sabem que a Madrid amaguen dades, però a l’entorn proper, les Castelles, en tenen més dels que voldrien. Sabem que el virus viatja en avió. Que així va arribar de la Xina, d’on, per cert, no se’n parla gaire. Però no sabem si les mesures de control garanteixen els viatges aeris.
Potser, quan acabi, que acabarà, en tindrem informació que ja no ens serà útil. Fins a la propera epidèmia.