Voluntarisme-professionalitat

Quan les coses van tirant o mitjanament bé, poques son les reflexions que ens puguem fer respecte de com s’administra la cosa pública i les seves repercussions pel cas d’ineficàcia o falta de rigor en la seva pràctica, malauradament, quan el panorama no es tant optimista sinó que, dia a dia, es va cobrint d’impotències i negativitats poc desitjades, és quan es plantegen dubtes raonables, sobre si, realment, els dirigents de torn, independentment del seu color polític, fan una tasca de gestió curada, o la pròpia realitat els supera amb el que això pot comportar per tots a l’hora de veure la nostra pròpia viabilitat de futur.

És evident que «els mandataris», a tots els nivells, haurien de ser persones amb una experiència i una capacitat atresorada que garanteixi que la seva feina serà la millor a l’hora d’administrar el bé comú, malauradament la realitat és una altra ben diferent, i els nostres representants i son en funció del seu voluntarisme i, masses vegades, poc en base a la seva competència i professionalitat; ja sé que el tema es presta a tot tipus de raonaments, però el que és evident és que la preparació no és un dels fets a valorar a l’hora d’accedir a responsabilitats públiques. Evidentment es pot dir que ja es tindran els assessors que calguin per dissenyar les respostes en cada moment i, així, els «polítics» només hauran de donar la seva visió partidista i de programa electoral en execució, malauradament, la cosa tampoc va per aquí, i així si analitzem qui són els assessors, tampoc aquí es contempla l’accés de gent preparada i amb garanties.

No és que amb la meva reflexió posi en dubte el model, que segurament és millorable, però el que sí és necessari és buscar alternatives per fer-ho de manera urgent sinó volem veure resultats «infumables», més aviat que tard, que ara sí incidiran directament en el nostre model de vida futura.

Si posem un exemple pràctic, és lògic que els jugadors que volem al nostre equip futbolístic de referència, han de ser els millors i no els «que més s’estimin al Club», doncs el que desitgem són resultats en funció d’una professionalitat exigible; si optéssim exclusivament per la bona voluntat, l’amiguisme puntual, o opcions de caire personal, la desfeta seria evident.

Tornant a la situació que es produeix, a més, la cosa es va agreujant cada cop més, i així, recents decisions de posar en dubte determinats funcionaris de nivell és un altre pas per buscar una Administració Pública, cada cop més propera, a la incapacitat de gestió i al fracàs, anunciat repetidament.

Ja sé que trobar solucions al problema és molt complicat, però crec que hauríem de tornar a situacions superades on legalment s’exigís una mínima formació per accedir a determinats càrrecs, cosa que va ser «aparcada» en el seu moment, o buscar maneres per implicar com assessorar a gent amb garantia demostrada de feina feta, per la seva preparació o gestió executada. En cap cas vull que s’entengui que estic en contra de que tothom pugui arribar a Ministre, el que dic és que no es pot confondre «voluntarisme» amb «professionalitat», amb tot el que això suposa.

Podem seguir pel camí que anem fent els darrers anys, i deixant fora de la «cosa pública» molta gent, que malgrat la seva vocació, es veu exclosa d’optar per una «carrera» a les administracions, en funció d’un nul interès per la seva integració per part d’aquells que haurien de ser els principals interessats.

Segurament ens podem quedar en el pur discurs partidista, demagògic i fora de la realitat, de designar als «militants» de manera exclusiva, buscant una suposada «fidelitat» a qualsevol preu, i tancant la porta a molta gent que, per la seva capacitat, seria garantia d’èxits, que ara necessitem més que mai, però que potser no són propers als «discusos» dels que decideixen.

El debat que plantejo és polièdric i ple de conflictes d’interessos a tots els nivells, fins i tot, pot ser molest per la majoria de la gent que fa la seva feina per la comunitat amb tota la bona voluntat i que , a més, esmerça la seva vida sense esperar cap compensació, però el que parlo, és un fet evident al que haurem d’enfrontar-nos sinó volem veure una administració pública paralitzada per la seva pròpia incapacitat.

El repte és clar, «voluntarisme» o «professionalitat al més alt nivell», aquesta és la partida a jugar, assumir-ho haurà de ser un repte inajornable.