L'esperança com desig de viure
Amb les meves darreres reflexions, he exposat el meu criteri respecte de la situació que ens toca viure, evidentment des d’un posicionament subjectiu, però avalat per realitats que estan a l’abast de tothom, encara que en moltes ocasions, per la seva cruesa, se’ns fan difícils d’acceptar.
Ben segur que el que he esmentat no són bones noves, malgrat que, en tot cas, no tinc gens d’interès per la negativitat, perquè el que desitjaria és parlar de positivitat i d’un futur ple d’oportunitats a tots els nivells i per la majoria de la gent.
Malgrat tot, encara que la realitat que veig és la que he descrit, això no comporta que sigui pessimista, sinó que el realisme que al·ludeixo també pot comportar esperances de futur que no hauríem de deixar de costat per superar la prova on som instal·lats des de fa molts mesos.
L’evidència que s’han de millorar moltes coses, espero que comporti decisions de govern per fer el que toca en qüestions de salut, d’administració i serveis a la ciutadania, i de dir la veritat, encara que això pugui no agradar i, fins i tot, pugui suposar un cost electoral, el qual s’haurà de saber assumir, en funció d’un bé col·lectiu que hauria de ser irrenunciable si encara creiem el que són les bases de qualsevol democràcia moderna.
També la trobada de consensos per damunt de la mateixa confrontació política, crec que és una bona nova que permetria controlar l’espiral de contradiccions, on sembla que està establerta la nostra classe dirigent. Finalment, la necessitat de mantenir ajuts, sabent prioritzar la tasca a fer, en favor dels més dèbils, també espero que es faci realitat.
En definitiva, l’examen a què estem sotmesos, espero i desitjo que comporti una altra manera de gestionar, des del bé comú i no exclusivament en funció dels interessos particulars d’uns i altres; avançar per aquesta línia, segurament, farà menys feixuga la situació que hem de superar.
És evident que sense il·lusió és difícil viure, sobretot per a aquells més dèbils en tots els sentits, i des d’aquesta reflexió d’exigència hauria de fonamentar-se una altra manera d’actuar, en el ferm convenciment d’arribar a metes més optimistes; quedar-nos en l’escepticisme i la frustració, només serà garantia de més negativitat i això no ens ho podem permetre. Esperem que es faci el que toca i aviat puguem veure la famosa llum al final d’un període d’incertesa insuportable.
El que no seria aconsellable des de cap posicionament, optimista o pessimista, és ofuscar-nos en una dinàmica on cada cop l’efecte sanitari va copant la nostra societat, és inapel·lable que la lectura mèdica és molt important però no oblidem altres variables que, sumades totes, ens permetin superar l’embolic on ens estem endinsant sense solució de continuïtat possible, l’optimisme que, malgrat tot, existeix ha de ser la base per poder veure l’esperança desitjada.