Sempre ens quedaran els ajuntaments

Aquesta setmana fa vuitanta-quatre anys que la Junta de Defensa Nacional nomenava Francisco Franco Bahamonde cap d’Estat i «generalíssim». El dia 28 de setembre de 1936 la decisió limitava el mandat a «mentre duri la guerra», però quan es va publicar al BOE el dia 30 aquesta restricció havia desaparegut. Ves per on! Coses de les dictadures. El premi: Cuarenta años de paz. I quan la cosa s’allargava i calia pensar en el futur –el seu futur– el dictador va designar al príncep Juan Carlos successor com a cap d’Estat. «Todo atado y bien atado». I ben lligat que ho va deixar! Tan ben lligat que encara en paguem les conseqüències amb una monarquia parlamentària democràticament deficient. Els casos de presumpta corrupció d’uns i altres han deixat uns fonaments podrits sobre els quals intenten mantenir dretes les institucions públiques amb governs i oposicions majoritàriament immerses en guerres caïnites. Quina pena i quina pèrdua de temps i oportunitats! La pandèmia del coronavirus està actuant com una mena de rasclet que pentina el terreny i ens mostra les vergonyes i les imperfeccions amb tota la seva cruesa.

Els ajuntaments s’han quedat sols. Recordeu la mítica escena de la pel·lícula Casablanca en la que Rick –Humphrey Bogart– li diu a Ilsa –Ingrid Bergman– «sempre ens quedarà París»? Doncs a nosaltres sempre ens quedaran els ajuntaments. Les administracions locals s’han convertit en l’últim bastió confiable pels ciutadans. I com més petit és el municipi, més forta és aquesta relació. I no ho tenen pas fàcil. Sense pràcticament capacitada reguladora i amb moltes limitacions financeres. Tenim el país potes per amunt pels efectes sanitaris i econòmics del coronavirus i els ajuntaments no troben totes les complicitats que necessitarien. El darrer exemple ha estat la discussió amb el govern de l’Estat per poder disposar lliurement dels romanents de tresoreria municipals –estalvis– que s’ha resolt a mitges. Espanya és un país fet a mitges i Catalunya, si badem, podria anar pel mateix camí. L’espectable lamentable al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats posa encara més en valor la pau –per relativa que sigui– que es respira a la majoria d’ajuntaments. És el que comporta la política de proximitat. Coneixes els veïns i les veïnes i costa justificar que no gestionis amb responsabilitat els seus interessos i les seves necessitats. No et pots amagar darrere les sigles d’un partit ni treure’t les puces del damunt amb discursos de saló o campanyes a les xarxes socials. Que diferent podria ser tot si els grans líders polítics s’emmirallessin en els municipis i no perdessin la memòria. La sobirania resideix en el poble i els electes són servidors públics. Curt i ras. La resta és fer-nos trampes al solitari.