Atureu les màquines: l'obstacle és l'autonomia

«L’autonomia és un dels obstacles per assolir la independència.» Aquesta sorprenent i paradoxal afirmació del senyor Torra mereix algun comentari. El problema són, doncs, les institucions d’autogovern de Catalunya. Fascinant conclusió. Ningú, mai, en cap moment de la història, cap president de la Generalitat havia afirmat que l’autonomia era «l’obstacle». Hi ha vegades en què un observador imparcial no fanatitzat podria pensar que hi ha alguns que han perdut el sentit de la realitat, i fins i tot, del ridícul. O pot ser que s’estan rient de tot i de tots de forma fina i perifràstica. Aquest n’és un exemple clar. Qui diu que l’autonomia és un obstacle? Doncs aquell que ve de ser, durant dos anys i mig –precisament- president d’una autonomia. Des del més estricte sentit comú podríem afirmar, per tant, que segons la lògica política del senyor Quim Torra ell mateix ha estat un obstacle per la consecució del seu objectiu polític. Així de trist, així de penós... Els i les socialistes sempre hem defensat el diàleg i l’empatia vers als que discrepen de les nostres posicions de respecte al pluralisme de la societat catalana i defensa de les institucions d’autogovern. Volem cosir ferides i recuperar els consensos socials bàsics que ens permetin avançar. Però comença a ser realment difícil seguir la, diguem-ne, «lògica» dels partits independentistes.

Si, perquè el senyor Torra marxa fent una crida a la «desobediència a les resolucions de la justícia» però, al mateix temps, acata la sentència que l’inhabilita i marxa pel seu propi peu del palau de la Generalitat. Obeeix però fent veure que desobeeix. Al mateix temps, els partits independentistes, que clamen contra la sentència judicial, l’acaten plenament, Torra deixa de ser diputat i s’inicia el compte enrere per tornar a anar a eleccions. Si això és «desobeir» que vingui algú i ens ho expliqui, si us plau. Són els mateixos partits que van emplaçar al poble a «no donar cap legitimitat al 155» quan, alhora, es presentaven a les eleccions convocades d’acord amb les atribucions de l’article 155 de la Constitució, acatant –per tant– fil per randa el 155. Tot molt coherent, sí. Només aquells a qui la fe en el pla secret de les jugades mestre hagi obnubilat la seva capacitat de raonament poden trobar normal que s’apel·li constantment a una retòrica i una èpica que queda desmentida contínuament pels seus propis fets.

Ara resulta que el problema és l’autonomia... Ah, sí? I què faran els partits independentistes d’aquí a pocs mesos? Doncs presentar-se a les eleccions per governar –oh, sancta simplicitas– l’autonomia, que lluny de ser una colònia explotada com ens volen fer creure, té un pressupost superior als 41.000 milions d’euros, amb 250.000 funcionaris i 17.000 agents de policies a les seves ordres. O potser queda algun ingenu que pensi realment que implementaran una República independent (com ja van prometre el 2012, el 2015 i el 2017)? No amics i amigues meves, si tornen a sumar tornaran a pactar per repartir-se el poder a Catalunya, que és del que es tracta. No diuen que l’autonomia és un obstacle? Doncs perquè volen governar aquesta autonomia? Volen ser un obstacle, segons els seus mateixos termes?... És que ja no s’entén res de res.

Prou de fer mal a Catalunya i de degradar les nostres institucions d’autogovern! Mentre alguns parlen tot el dia de símbols i llacets, a peu de carrer, les famílies que tenen a un o més dels seus membres a l’atur, o cobrant un ERTO, o patint com a autònoms, com a emprenedors, els que tenen una botiga, etc. se les veuen negres per arribar a final de mes mentre observen, perplexos, com gent que té la responsabilitat política de fer alguna cosa útil per millorar la seva situació es fan fotos amb pancartes davant de Palau.

Passem pàgina d’aquesta decadència d’una vegada. Però no per derrotar ningú, ni per imposar una meitat sobre una altra, sinó per tornar a unir al poble de Catalunya entorn d’uns objectius de progrés i benestar social per a tothom. Som un sol poble de més de 7,5 milions de ciutadans, i no de menys de dos. Els carrers són de tots, no de cap col·lectiu ideològic concret. La millor confrontació intel·ligent és la no-confrontació perquè ja en tenim prou i de sobres amb la confrontació sanitària, social i econòmica que ha provocat la pandèmia de la covid. Volem i necessitem, doncs això, un Govern que faci de Govern i que mereixi aquest nom. Si estàs d’acord amb el que acabo de dir no et quedis a casa el dia de les eleccions, o tindrem més del mateix. La teva opció és el PSC de Miquel Iceta. Sí, hi ha solució, hi ha sortida.