Societat en blanc i negre

Quelcom pot pensar que la nostra societat només triï dos colors a l’hora de conviure o sobreviure en un món complicat i incert, on res és el que sembla i, en tot cas, els dirigents, a tots els nivells, són els que marquen, en funció de no sabem què, el que s’ha de fer, com s’ha de fer i sobretot el que hem de creure en funció de paràmetres «manipulats» dels que costa conèixer quin és el benefici indirecte de tot el que succeeix.

Segurament el fàcil és parlar de colors definitius, models inapel·lables, o pressupostos indiscutibles, quan la realitat posa de manifest que la mateixa acostuma a ser gris, amb el que això suposa a l’hora de fer lectures encertades a l’hora d’endegar decisions emblemàtiques que, agradi o no, ens condicionen en el nostre viure diari.

Estic convençut que res és blanc o negre, sinó que els matisos, en un sentit o l’altre, són els que marquen la nova realitat en funció de les aportacions, expresses o tàcites, d’una societat malalta en sí mateixa a les que cada cop li costa més marcar «necessitats inajornables» en funció d’influències induïdes per una realitat mediàtica molt condicionada.

Sóc dels convençuts que cada cop és més difícil mobilitzar la societat cap a qüestions que haurien de tenir el suport majoritari i que comporten la defensa de determinats drets, cada cop més posats en dubte, en funció «d’altres interessos» de tota mena, que poden induir, no solament en el nostre model de present, sinó també en el nostre dia a dia a l’hora de consumir, parlar, relacionar-nos, etc. Cada cop són més poc sensibles als drames globals, on «persones», com nosaltres, es veuen abocades a una dinàmica de supervivència sense cap esperança, en funció d’interessos d’una governabilitat mundial que ha deixat aquest tema «aparcat» en funció d’altres prioritats que hem acceptat com a societat; crec que el tema mereixeria una reflexió si no volem que l’individualisme, que cada cop és més ampli, deixi de costat fets com els que esmento i que afecten immigrants als quals «ja no volen veure» per no tenir el càrrec de consciència i seguir en la nostra supervivència personal diària. Fins i tot l’evidència d’abusos polítics en països propers són deixats de costat oblidant-nos de gent que, malgrat el seu desig democràtic, es veuen superats per una autocràcia que s’accepta en funció de raons econòmiques o d’equilibri internacional. La capacitat d’oblidar determinats assumptes en funció del tsunami informatiu al qual som sotmesos, amb nivells de noves de tota mena, pot comportar que es vagi assentant un «estat d’opinió» que només respon a determinats interessos i que ens vol convertir en purament comparses de la mateixa realitat internacional.

Segurament tots podríem estar d’acord que no són acceptables els extremismes i que les coses sempre són relatives, però és obvi que els suports, fins i tot de caràcter electoral, ens donen conclusions com que són els extrems els que guanyen a la nostra societat per damunt dels discursos de seny i centrisme que es veuen superats per una incapacitat de resposta per part dels governs de torn en temes de gran importància social.

Crec que és més necessari que mai tornar al raonament de les evidències i això només serà possible des d’una capacitat d’explicació per part dels que encara tenen una part del poder que haurà de fer front als punts més calents des de la transparència, no fer-ho es garantia de divisió social i la trobada d’una societat on només sobreviuen els extrems, blanc o negre.