Convèncer, no vèncer

Després de tres anys de desgovern, tornarem a tenir eleccions al Parlament de Catalunya el mes vinent de febrer. Aquestes seran les quartes eleccions catalanes en nous anys, el que evidencia un clar símptoma dels successius i permanents fracassos dels governs independentistes.

Un independentisme que es readapta constantment a l’evolució dels esdeveniments però que sense el Partit Popular al Govern de l’Estat veu com el seu missatge es va diluint. Perquè no es pot vendre la necessitat de la confrontació si a l’altre costat tens un interlocutor que reclama diàleg i acord. És complicat parlar d’una impetuosa i necessària ruptura democràtica quan a l’altre costat de la taula s’asseu un Govern de l’Estat que reivindica la necessitat de negociar, d’acordar i de pactar una sortida que compti amb tota la societat catalana. I davant aquesta actitud dialogant i oberta del Govern espanyol l’independentisme ha patit una crisi d’identitat. El discurs d’una Espanya que no escolta trontolla i el projecte va quedant nu, deixant a la vista de tothom les vergonyes d’uns partits independentistes més preocupats en esgarrapar quatre vots entre ells que de governar per millorar la qualitat de vida dels catalans i les catalanes.

I davant d’aquesta nova situació veiem la realitat i és que l’independentisme ha servit per posar la catifa vermella a unes retallades les conseqüències de les quals s’accentuen amb la crisi econòmica i social que el país avui pateix.

A Catalunya estem acostumats al show, a la performance permanent. A tapar amb estelades les grans mancances que el país pateix. Aquest és el veritable full de ruta de l’independentisme, seguir retallant la qualitat de vida dels catalans sota l’ombra de l’estelada.

No s’entén que una força que s’autoanomena progressista com ERC sigui còmplice de les retallades de la dreta catalana. No s’entén que ERC hagi callat davant unes retallades del 20% en educació, sanitat i inversió social i encara més complicat és d’entendre que siguin responsables de no haver revertit aquesta situació des del Govern. I dic que no s’entén des d’una lògica purament ideològica. Però, malauradament, l’eix sobre el qual gira la política catalana no és aquest. No parlem de sanitat, parlem de banderes. No parlem d’educació, parlem de plebiscits. I clar, així ens va. L’independentisme va renunciar fa anys a governar a aquest país. I ho va fer perquè millorar la vida dels catalans no és compatible amb un discurs nacionalista que troba en les banderes i les sobreactuacions els pilars fonamentals de la seva obra de govern.

L’independentisme ja només parla de vèncer, no de convèncer. Han renunciat a la idea de dirigir-se al conjunt de la ciutadania perquè per ells això mai ha estat un debat polític, sinó d’un combat ideològic on cal derrotar a aquells qui pensen diferent.

El mes vinent de febrer la Catalunya oberta, diversa i plural s’ha d’obrir pas. Una Catalunya que s’oblidi de trinxeres i que abraci el clima d’estabilitat i consens que el país necessita. Convèncer, no vèncer. Això ens juguem en els mesos vinents.