A punt de la bogeria

Tenim tendència a dir que anem estressats quan tenim molta feina, que aquella persona és bipolar quan canvia fàcilment d’opinió, que estem deprimits quan tenim pena, que patim ansietat quan anhelem alguna cosa o simplement que una persona és boja quan actua fora del que és establert.

Però hi ha raons més poderoses que efectivament, ens poden portar a la bogeria, cosa que els especialistes anomenen malaltia mental, i no som aliens a això, va pels fanfarrons. Com quan Trump, que ignorava la covid 19, va i agafa la malaltia, però això és una altra història, que diu que és una benedicció.

Reflexiono sobre això per diverses raons, però sobretot perquè, fent servir el símil del principi, som una societat malalta en un planeta malalt. Malalts nosaltres i malalt ell o viceversa.

Personalment m’inquieta que per gaudir de l’aire lliure hagi de portar protecció solar, mascareta i ulleres de sol com a poc, tinc la sensació de viure en una terra que és hostil i part de la responsabilitat és meva, estic al bàndol dels dolents. Sí, potser diran que no és la primera pandèmia al món, que a principis del segle passat van patir la grip espanyola, però si em demostressin que la covid 19 va sortir d’un laboratori de Wuhan també m’ho creuria.

Sobre el terror psicològic que ens portarà a la bogeria, només cal estar atent al dia a dia. Això no és nou, la por viu instal·lada a la nostra societat. Segurament, avui dia, fonamentada per a molts col·lectius, però no em diguin que no és l’escenari perfecte per a la impunitat i la retallada de llibertats. Em pregunto si aquestes llibertats les recuperarem o si el control que venim patint ha vingut a instal·lar-se. Perquè tots tenim por a morir, i portem mesos comptant morts als informatius en el millor dels casos, cada dia ens enfrontem a situacions frustrants per totes les limitacions imposades i no imposades, i això justament amb l’enemic de torn, ja que és un brou perfecte per a la submissió... a totes aquestes no he parlat dels de l’ordre, s’imaginen qui són? Costa oblidar-se dels de Vox, que també sembla que han vingut a quedar-se i no és per casualitat.

Però millor si tornem al planeta, recorden els dies de confinament? Quan la naturalesa es mostrava en el seu màxim esplendor, era primavera, la seva primavera somiada, tant de bo també hagués estat la meva.

L’aturada ens va portar a reflexionar sobre això, no està de més recordar-ho. Sí, és cert que alguna cosa ha canviat, ara les nostres activitats lúdiques forçosament són a l’aire lliure, amb una càrrega bestial sobre el medi ambient. Ja hem aconseguit tenir tirades mascaretes a la platja, a la mar, als rius i a la muntanya, com fins ara, a sumar al plàstic.

Em pertoca apel·lar a la responsabilitat, no en el sentit cursi de la paraula, sinó en el sentit de ser capaços d’entendre que les nostres actuacions nocives sobre el planeta tenen efectes que tornen a nosaltres com un bumerang. Que la veritable bellesa la trobo a la naturalesa, que no podem viure en un planeta malalt perquè emmalaltim i que el que tenim entre mans serà el futur dels nostres fills.

Encara que sigui important reprendre aquesta vida que vam deixar al març, no oblidin que seguim col·lectivament «a punt de la bogeria» al cap i a la fi un boig raona correctament sobre premisses falses. Com es prenen les decisions si estàs boig? Si és que es pren alguna, sospito que no serà la millor.

Però, malgrat tot, tenim un instint de supervivència al·lucinant que ens ajuda a gestionar en l’àmbit individual tot el que està passant. Cada dia m’aixeco i li somric a la vida, i de vegades ella també em somriu a mi.