Més confrontació? No gràcies, volem les tres «R»

«Una estratègia política és o no correcte en funció dels seus resultats reals. Jutjar-la en funció de les exposicions teòriques correspon a l’àmbit de la literatura. Les intencions sense resultats, en política, no serveixen per a res.» Són paraules d’un president de Catalunya. No dels darrers presidents que hem tingut, certament. Però si d’un president a qui la paraula responsabilitat li sonava d’alguna cosa.

I no anava errat el president Macià. En absolut. Perquè també al president Macià, quan va pactar amb el Govern espanyol, se’l va acusar de «traïdor i botifler». Però, va aguantar les crítiques i els insults dels independentistes, i gràcies al seu lideratge i a la negociació que va haver-hi -des del sentit de la realitat- amb el Govern espanyol va aconseguir recuperar el Govern de la Generalitat de Catalunya com a institució d’autogovern. Era el 1931.

Val, som el 2020, i hem viscut la situació contrària: alguns es van inventar que tenien «un pla secret de jugades mestre de divuit mesos» que senzillament era mentida i que l’objectiu únic era «arribar fins al final». Analitzem els resultats del procés independentista des de la lògica política que defensava el president Macià? Som-hi. Tenim ara més i millor autogovern que el que teníem el 2012? Bé, el dia que senyor Puigdemont va decidir marxar a Bèlgica ens havíem quedat sense autogovern. Tenim una major cohesió interna i unitat cívica del poble de Catalunya? Tenim Catalunya dividida en dos blocs antagònics que s’exclouen i es donen l’esquena mútuament. Hem reforçat els consensos bàsics que va aconseguir el catalanisme social i que ens havien permès avançar com a poble? Han saltat tots pels aires, començant pel que fa referència a l’autogovern, a la política lingüística i al model educatiu (aprovats al seu moment per unanimitat o per majories amplíssimes). Els serveis socials que depenen de la Generalitat, des de la sanitat i educació públiques fins a les prestacions per dependència, estan millor o pitjor que el 2012? Estan, tots, pitjor (i no és perquè ho digui jo sinó perquè així ho denuncien els mateixos professionals del sector).

En fi, des de la lògica política que defensava el president Macià, és difícil aconseguir un resultat tan nefast en relació als principis que van assegurar, jurar i perjurar, que aconseguirien els dirigents independentistes: la unitat cívica del poble de Catalunya, el progrés social i la independència low-cost.

Situats en aquesta cruïlla històrica, què defensen ara? Doncs més del mateix, més confrontació. Confrontació in eternum. Confrontació for ever. ERC proposa «combinar el diàleg i la confrontació», el que vindria a ser una cosa així com dir que s’ha de posar aigua i benzina, al mateix temps, per apagar un incendi. El senyor Puigdemont va més enllà en el despropòsit. Segons ell això del diàleg és «una enganyifa del president Pedro Sánchez», per tant, el que cal és atiar la confrontació «el que implicarà assumir sacrificis personals». O sigui, els funcionaris de la Generalitat hauran de desobeir mentre que els catalanets de a peu haurem de fer «sacrificis econòmics per obligar a Europa a intervenir». Quins són aquests sacrificis? Tampoc ho concreten. De fet, no ho explicaran... abans de les eleccions.

Si estàs d’acord amb què això és el que li convé a Catalunya, més confrontació l’auto-destrucció de l’economia catalana i més conflicte, no cal que segueixis llegint. Els i les socialistes, el PSC de Miquel Iceta, ens adrecem a aquells que entenguin que aquest camí que plantegen els líders independentistes és la via segura de la decadència de Catalunya.

Ens dirigim als treballadors i treballadores afectats per un ERTE, als autònoms i botiguers que han de fer miracles per arribar (si arriben) a final de mes, als pares i mares preocupats pel futur laboral dels seus fills, als que voleu que la sanitat pública torni a tenir el pressupost que tenia abans de les retallades que els nacionalistes van implementar quan van arribar al Govern, etc.

És igual el que hagueu votat en el passat o el que penseu sobre tot el que ha passat a Catalunya en aquests darrers anys. Ara el que toca és tornar a donar el millor de nosaltres mateixos per superar la duríssima prova que ens està exigint la pandèmia. No volem ni més confrontació, ni més insults, ni més ineficàcia. Des del PSC defensem que cal passar pàgina, obrir la porta del canvi i donar pas a la Catalunya de les tres «R»: la reactivació de la nostra economia (i dels llocs de treball que comporta), la reconstrucció de les polítiques socials de la Generalitat, i la reconciliació entre catalans.

Si tu et quedes a casa el dia de les eleccions, ells ho tornaran a fer. No volem que ningú a 3.000 quilòmetres d’aquí assenyali amb el dit i defineixi qui són els «patriotes» i qui els «traïdors i botiflers». Estem cansats d’aquests essencialismes que només provoquen la divisió de la societat catalana. És l’hora del canvi, ho saps. Ens mereixem un futur. Ens mereixem sortir del laberint. Volem ser Govern, sí, però no per agitar pancartes a la Plaça de Sant Jaume sinó per tornar a unir al poble de Catalunya entorn d’uns objectius de benestar i excel·lència social que ens uneixin a tots i a totes. Parlis el que parlis, pensis el que pensis, i hagis nascut on hagis nascut.