Toc de queda

El verb quedar té mala anomenada entre els puristes perquè el consideren un castellanisme. No sé si gaire encertadament, car el GDLC el fa derivar de la forma quet/da del català antic, que seria una variant de quiet/a. El morrofortisme proposa com a substituts restar o romandre, suggeriment que deixaria per resoldre un substantiu d’ús freqüent com és quedada, per referir-nos a una reunió o aplec (ni restada ni romasa els vaig gaire operatius per ser introduïts en la parla dels joves).

M’he referit a aquest cas perquè és pràcticament el mateix que ens trobem amb queda. Anomenem «toc de queda» la prohibició per part de les autoritats de circular pel carrer a partir d’una determinada hora per extensió de l’antiga expressió del toc de campanes: una queda era un toc que avisava la població que era hora de retirar-se. L’origen sembla clar: tancar-se a casa implica, d’una manera gairebé literal, estar-se quiets, o si més no no bellugar-se a la vista dels altres, és a dir, a la via pública. En realitat l’evolució del significat d’aquest verb és força curiosa: de l’origen inicial d’immobilitat (tal com testimonien derivats de l’estil de quietud) va passar a sentits força allunyats, com ara restar (Només queda una barra), trobar-se o estar situat (Montserrat queda a mitja hora d’aquí), subsistir després de la separació d’una o més parts (Encara li queden dos germans) o acordar (Vam quedar que vindries tu), que de fet és el sentit que correspon a la quedada esmentada. En realitat, al fons d’aquests quatre significats hi subjau, més o menys latent, la idea de la permanència en un lloc o en un moment, que és la que sobresurt, en canvi, en les dues últimes accepcions: la de romandre (Avui qui es queda?) i la d’apropiar-se o apoderar-se (Se m’ha quedat el llibre). Finalment, i com a culminació d’aquesta idea, hi ha una combinació de verb+pronom (ja sabeu que el català és molt ric en aquest recurs) que és quedar-s’hi, com a sinònim de morir-se.

La família de quietus (que no en va provenia de quiescere, «reposar») té més derivats, però tots conserven aquesta I etimològica: aquiescència, aquietar, inquiet, inquietud… I en general aquests són més pròxims al significat original, com si aquesta vocal interposada els estaqués més al repòs primigeni.

Cosa que, i ara ja ho podem rematar amb el típic final parabòlic d’aquesta columna, no deixa de resultar inquietant. Si més no veient com l’autoritat ens commina a l’aquietament i nosaltres, aquiescents, ens aquedem, esporuguits. Si fos poeta em demanaria què queda després del toc de queda.